La barraca de l'Antó haurà d'esperar una mica. L'experiència, que és una font inesgotable de sapiència, ha ensenyat els pedrasequers que la fusta de pi té una caducitat curta quan se li demana aguantar sostres feréstecs, i més quan aquestes cobertes es troben sotmeses a l'acció contundent dels elements de la poderosa Natura, que van carregats d'eines potents i cal una bona protecció. La fusta d'acàcia és més resistent que la de pi i, tot i que no es troben arbres d'aquesta espècie pels rodals de la barraca, s'importarà un carregament de troncs per tal de reconstruir la malmesa teulada.
Mentre arriben les bigues d'acàcia, una secció del grup s'ha presentat al davant de la barraca número 150, coneguda com “la del Xullo”. Allà han fet tasques de neteja de l'entorn, consolidació del camí d'accés i, els més agosarats, han declarat la guerra a uns troncs ben gruixuts d'alzina que li fan de crossa a un lateral de la barraca, com si la volguessin aixecar del terra enjòlit. El cas és que la desaparició d'aquella alzina va fer aparèixer la barraca, en el decurs de l'hivern passat, però això no li dóna dret a romandre sota les seves faldilles. Tard o d'hora els faran fora, els troncs, no dubteu de la capacitat expeditiva del grup de predasequers.
La segona secció del grup, acompanyada d'en Sebastian, han adreçat les seves passes cap a una barraca que va trobar aquest últim, quan transitava pel bosc a la recerca d'espàrrecs. El diagnòstic fet de la mateixa és que es troba en acceptable bon estat. És bastant gran i disposa d'un ràfec que li corona la cúpula. Els danys es limiten a una petita esllavissada i algunes pedres trencades de la volta. Aquesta serà catalogada amb el número 152 i batejada amb el non d'en Sebastian, en honor de qui la va trobar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada