Tasques vàries i una nova troballa

La barraca de l'Antó haurà d'esperar una mica. L'experiència, que és una font inesgotable de sapiència, ha ensenyat els pedrasequers que la fusta de pi té una caducitat curta quan se li demana aguantar sostres feréstecs, i més quan aquestes cobertes es troben sotmeses a l'acció contundent dels elements de la poderosa Natura, que van carregats d'eines potents i cal una bona protecció. La fusta d'acàcia és més resistent que la de pi i, tot i que no es troben arbres d'aquesta espècie pels rodals de la barraca, s'importarà un carregament de troncs per tal de reconstruir la malmesa teulada.

Mentre arriben les bigues d'acàcia, una secció del grup s'ha presentat al davant de la barraca número 150, coneguda com “la del Xullo”. Allà han fet tasques de neteja de l'entorn, consolidació del camí d'accés i, els més agosarats, han declarat la guerra a uns troncs ben gruixuts d'alzina que li fan de crossa a un lateral de la barraca, com si la volguessin aixecar del terra enjòlit. El cas és que la desaparició d'aquella alzina va fer aparèixer la barraca, en el decurs de l'hivern passat, però això no li dóna dret a romandre sota les seves faldilles. Tard o d'hora els faran fora, els troncs, no dubteu de la capacitat expeditiva del grup de predasequers.

La segona secció del grup, acompanyada d'en Sebastian, han adreçat les seves passes cap a una barraca que va trobar aquest últim, quan transitava pel bosc a la recerca d'espàrrecs. El diagnòstic fet de la mateixa és que es troba en acceptable bon estat. És bastant gran i disposa d'un ràfec que li corona la cúpula. Els danys es limiten a una petita esllavissada i algunes pedres trencades de la volta. Aquesta serà catalogada amb el número 152 i batejada amb el non d'en Sebastian, en honor de qui la va trobar.

Més manteniment

La Barraca de l’Antó, que figura al catàleg amb el número 91, va veure conclosa la seva restauració el dia 18 d’octubre de 2011. Era una barraca inusual i es va considerar que es tractava del recinte on l’Antó aparcava la bèstia que l’ajudava a transportar eines i pedres. Tenint en compte aquests antecedents i les dimensions de la mateixa, es va considerar que el millor tancament que es podia fer era a base de bigues de fusta amb lloses de pedra a sobre. Així es va fer i, ara, cal tornar a refer el sostre que no ha suportat el pas del temps com s’esperava, o sí, però els pedrasequers no ho sabien. Les podrides bigues han estat vençudes per les lloses que aguantaven, pedres que tenen una especial tendència a ser atretes pel sòl proper. Ara toca reparar el sostre i procurar fer-ho amb materials que exhibeixin una data més llarga de caducitat. 

L’any 2011, en el decurs de les tasques de restauració de la barraca, el cronista va recollir un humil document gràfic del procés en el que apareix en Jaume Martí, entranyable company que ens va deixar posteriorment de forma sobtada. En tornar a veure aquestes imatges he recordat la seva figura, un home afable, sorneguer àdhuc burleta, que encomanava el seu riure net i franc que li feia tremolar tota la seva humanitat. A la feina sempre estava al davant i era un extraordinari col·locador de pedres.

Podeu accedir al reportatge per mitjà de l’enllaç següent:

La barraca número 49 es troba prop de l’anterior. En aquesta, dedicada al company Joan Roura, s’ha reparat una paret de pedra seca que havia estat atacada per un agressiu pi. Evidentment, abans de procedir a la reparació del mur, l’arbre culpable ha estat convidat a abandonar la zona amb una ordre d’allunyament perpetua.

Repassant detalls i estralls

La feina que fan els pedrasequers requereix un servei de manteniment que, adesiara, s’ha de fer si es vol conservar en bon estat. A vegades arriben noticies de desperfectes en alguns elements, ja siguin per causa natural o per causa de l’acció dels que passen per allà deixant empremta. D’altres ocasions, és un manteniment distret, d’entreteniment quant no urgeix cap altra feina.

La barraca número 60, coneguda com “de la Mª Teresa de l’Illa”, ha tingut la mala sort d’anar a raure prop d’un lloc d’esbarjo molt concorregut, motiu pel qual és visitada per una quantitat de gent suficient com per a contenir un percentatge elevat de brètols, ja siguin aprenents o experimentats. A l’assaig “ALLEGRO MA NON TROPO: LAS LEYES FUNDAMENTALES DE LA ESTUPIDEZ HUMANA”, de Carlo M. Cipolla, s’explica que, estadísticament, a totes les agrupacions humanes es produeix una dispersió molt semblant d’estúpids, i aquest és el cas que ens ocupa tenint en compte els grups que es reuneixen en determinats llocs. L’autor defineix l’estúpid com aquell ésser humà que fa accions que no el beneficien a ell ni tampoc a la resta de persones o, dit d’una altra manera, que fa accions que el perjudiquen tant a ell com als altres. Oi que tots en coneixeu algú proper que podria encabir-se en aquesta definició? Doncs imagineu tots el que no coneixeu directament i us espantareu.

La font del Carme ha patit l’acció de la Natura, fet que no és motiu de retret. És de tots conegut que la Natura té una inveterada tendència a integrar tot l’entorn en ella mateixa, motiu pel qual l’ésser humà ha d’intervenir per a sotmetre aquesta natural tossuderia i arranjar-ho al seu antull.

Per a arrodonir la jornada, els pedrasequers han fet cap a la barraca número 9, “d’en Joan Avellaneda”. Allà s’ha fet neteja i s’ha instal·lat un caramell al capdamunt de la barraca, pedra que foragitarà les bruixes que, s’intueix, fan gresca davant la seva porta les nits de lluna plena.

Una més al sac

El pedrasequers es curen la pruïja de remenar pedres desfent i fent barraques, àdhuc si el cel transporta un eixam de boires amenaçadores. Ells són capaços de deixondir-se només amb la perspectiva de renegar a lloure entre pedres i bardisses. No en trobareu cap d'enze ni esburbat entre ells, que tots van anar a escola i són entenimentats.

En finalitzar la barraca 151, altrament coneguda com “d'en Francesc Vilaclara”, l’han endomassada per a obtenir una imatge que mostrar al món, com a testimoni del seu pregon entusiasme en aixecar pedres i tornar-les a deixar al lloc que tenen assignat, i només n'hi ha un on pugui encabir-se cada pedra. No és art això?

El titular de la construcció es mostra satisfet del resultat final.