La barraca “del Roldora”, quasi a punt

Si algú tenia dubtes sobre la eficiència (màxima eficàcia amb el mínim de recursos) dels pedrasequers, els exemples que es van exposant en aquest bloc li faran veure, de forma totalment diàfana, que està equivocat.

La barraca número 139, o “del Roldora”, ha passat de l'estat lamentable en el que es va trobar a una construcció digna de ser visitada, tot i que l'entorn no ajuda gaire a gaudir el moment en la seva plenitud.

Tot i que la tropa ha estat reduïda a la mínima expressió, degut a les baixes documentades d’una bona part dels aixecadors de pedra, la barraca ha anat pujant de mica en mica, quasi sense renecs ni baralles. Fins i tot, les pedres s'han aliat amb els abnegats obrers, encaixant una darrere l'altra sense gaires complicacions, només les hi faltava pujar elles soles. S'ha de tenir en compte que és la primera barraca refeta pel grup amb pedres de quars i llicorella, motiu que fa trobar-se cofois els seus membres en veure el magnífic resultat, tasca que han finalitzat tot just abans que s'escalfessin massa les eines al sol, moment en el que han sortit esperitats.

La reconstrucció es donarà per finalitzada quan la barraca sigui coronada amb els lliris i li sigui atorgat el número corresponent, gravat a la solapa com una medalla al mèrit barracaire.

Restaurant la barraca número 139

Els avisos de canícula han estat escoltats pel grup que torna a ser pedrasequer. Calia triar una barraca un pèl fresca, que no es trobés sota la directa torradora influència de l’astre rei. Això només es pot aconseguir posant capçades pel mig, de maternals alzines en aquest cas, esquivant les flamarades que plovien del diàfan cel que es pintava en el decurs del matí d’avui. Però, ep!, tot té un límit, i aquest està relacionat directament amb l’obliqüitat de la caiguda del foc: quan es torna vertical, més o menys, cal recollir els trastos i plegar. De fet, el patró és el primer en donar l’ordre i ensinistra el grup en la forma més ràpida de fugir de la paella, tot i que sempre hi ha algun mandrós que s’entesta en posar l’última pedra.

Però no tot es patir l’escalfor del aire. En aquest cas també s’ha pogut gaudir de la seva aromàtica pestilència, efluvis procedents del clavegueram que brolla prop de la ubicació d’aquesta construcció, just sota les últimes cases del carrer de Can Riera a la urbanització del Racó. Aquesta insalubre surgència es troba adobada per la deixalleria que llencen els habitants d’aquelles cases limítrofes, conformant un quadre com els que pinta algun artista modern (no diré el nom que em ve al cap). Realment és lamentable aquesta poca higiene, ja que podria ser un veritable Racó per a passejar i gaudir de la sempre generosa Natura.

En qualsevol cas, els pedrasequers han estat prou hàbils per a distingir les pedres de la brossa, arreplegant llicorella i quars per a restaurar la barraca que portarà el número 139. El nom assignat és “del Roldora”, en honor al lloc on es troba ubicada.

Feina feta

Els pedrallauners han finalitzar la seva tasca a la Font dels Avellaners. Ells s’haurien passat tot l’estiu allà, gaudint de l’aigua fresca que raja i de la maternal ombra que cau de les capçades però, posats a precisar, cal que recuperin la seva vessant de pedrasequers, tot i que serà complicat trobar una barraca a reparar que gaudeixi d’un entorn protegit per l’ombra. Sempre quedarà la solució d’inventar-se una de nova, allà on el Sol tingui barrat el pas, i gastar la suor justa que declara l’esforç físic, sense altres complements addicionals.

Contemplant l’obra acabada, han fet un brindis amb l’aigua que no s’atura, glops de vida que han estat complementats amb unes saludables cireres.

 Ara ja podeu anar a gaudir de l’entorn solitari d’aquell racó del riu, on la remor de l’aigua serveix de fons per al xiuxiueig dels ocells, un espai on fer callar la ment i meditar en saludable introspecció.

La jornada ha estat profitosa, ja que també ha estat alliberat el pas que mena cap a la Font de la Falguera, barrat fins ara per la soca d’un pi que no va aguantar les ventades.

 Infortunadament, el riu està bastant orfe d’aigua. No es detecta corrent descendent i els gorgs que encara en tenen la van perdent de mica en mica, evaporada per la canícula. Peixos, crancs i granotes han emigrat cap a terres més humides.

La Font dels Avellaners ja és operativa

Una de les funcions principals, diria que la principal, d’una font és que ragi aigua pel seu brollador, encara que no surti a la pressió adequada com per a considerar-ho un broll. Doncs aquesta qüestió tècnica ja està resolta a la Font dels Avellaners: l’aigua surt per on s’espera que surti, fet que li atorga la categoria de font. Tot i que l’aigua és transportada per un sistema de canonades interconnectades, amb registres pel mig, l’aigua que surt és de procedència totalment natural i no clorada. Que sigui apta pel consum humà ho certifiquen les diferents absències de complicacions intestinals dels membres del grup, que consumeixen aquella aigua per a apaivagar la set estiuenca que provoca la feixuga feina de llauner, tot i que, afortunadament, l’ombra s’escampa amb profusió per aquelles contrades.

Cal esmentar que el cost de tot el material consumit en la reconstrucció ha estat suportat per la matriu d’aquesta petita agrupació, que és el Centre Excursionista de Castellar, amb l’altruisme i generositat que ha vingut mostrant en el decurs de la seva història, sempre al servei de la població on té la seva residència fiscal, tot i tractant-se d’una entitat totalment privada.

Els membres del grup tenen ben present la figura d’en Pere Cardona, impulsor d’aquestes activitats de recuperació de fonts, camins i construccions de pedra seca del terme municipal, i n’estan segurs que, allà on sigui ara, se sent ben orgullós de com està quedant aquesta obra. Va per tu, company!

Ara falta concloure el procés, que passa per arreplegar pedra (sempre en falta de pedra) i deixar allò ben maco, amagant la part tècnica per a deixar visible la que mostra una cara més natural i agradable. Prop de la Bassa d’en Barceló s’ha identificat una zona que en pot aprovisionar suficient com per a concloure l’obra, en el decurs de la jornada vinent serà transportada amb un carretó i ja només quedarà fer la inauguració oficial.

La Font dels Avellaners va endavant

Es podria dir que als membres del grup els agrada complicar-se l’existència. Del que era la Font dels Avellaners no en quedarà res, allà es veurà una nova font en un lloc diferent i també altres camins d’accés i de trànsit.

Moure una font no és gens fàcil. També s’ha de moure el circuit de l’aigua que ha de rajar perquè una font seca no té gràcia. Els pedrallauners farien un bon ús d’una retroexcavadora, però al C.E.C. no en tenim de pressupost per a poder afrontar una despesa d’aquest calibre. El cas és que se n’haurien estalviat molta feina per a rebaixar el terreny i obrir els nous camins, a banda de retirar la soca d’uns pins caiguts que han hagut de tallar amb la serra mecànica.

Pot ser atreta pel cant musical de la serra, s’ha presentat allà una parella del SEPRONA amb la intenció de demanar els papers (hauran estat enviats pel ministre que confabula?). Com sigui que els membres del grup són uns independentistes i indocumentats, un d’ells a declarat la seva filiació assolin la responsabilitat comunal. Els companys han agafat el compromís de portar-li tabac a la trena. Aquesta nit algun d’ells no dormirà, amb el cor encongit i la por al cos per si són deportats.

Un vistosa eruga, amb aspiracions de meravellosa papallona, ha passat discretament per allà sense intervenir en la qüestió. Preguntada per la seva opinió al respecte, s’ha negat a fer declaracions que podrien ser utilitzades en contra seva. Faltaria més!!

Segueixen les obres de reparació de la Font dels Avellaners

La situació de les canonades que conduïen l’aigua cap a la Font dels Avellaners no han deixat cap altra alternativa que treure-les i posar-ne de noves, però aquesta vegada amb les parets llises, amb la intenció que no se li torni a enganxar el colesterol i acabi fent un altre atac de feridura.

Els mestres llauners del grup han decidit fer dues modificacions sobre l’estructura anterior. La primera és que el recorregut de les canonades sigui més curt, així serà més fàcil netejat en el cas (més que probable) de trobar-les taponades de nou. La segona modificació sobre l’estructura anterior és la de posar caixes de registre pel mig, des de les que accedir als trams de canonades que hi arribin a les mateixes, fet que permetrà netejar-los amb més comoditat. La intenció rau en no haver d’aixecar el terra cada vegada que es produeixi aquesta situació.

Totes aquestes modificacions obliguen a canviar la ubicació de la font, que estarà més a prop de la paret d’on procedeix l’aigua que l’alimenta. I, de retruc, això obligarà a modificar lleugerament el traçat del camí.

Els pedrallauners es posen a la feina i no els atura ningú. El 4art Cinturó ja faria temps que estaria acabat si haguessin posat en les seves mans el projecte, tot comptant amb el corresponent pressupost i els esmorzars inclosos, és clar.

Barraca tancada i a fer de llauners

La bonança del clima permet enllestir les tasques en mig del bosc amb una certa comoditat. La barraca 81 o “d’en Víctor” ha quedat totalment reparada i, a sobre de la llinda, s’ha tornar a ubicar la fotografia que mostra l’avi Víctor amb el seu net Francisco, que el nét del primer va col·locar allà com a mostra d’agraïment als pedrasequers que l’havien restaurada.

Aquesta primera tasca no va ocupar gaire temps de la jornada laboral del grup i va servir per a obrir la gana que va ser apaivagada amb l’esmorzar i la gresca de rigor.

Posteriorment, el grup va adreçar les seves passes cap a la Font dels Avellaners, que presentava una fuga d’aigua. Realment aquesta és una font falsa, ja que l’aigua no surt d’allà mateix sinó un pèl més amunt i de diversos corrents, que són canalitzats cap a la font per mitjà d’un sistema de canonades. Doncs resulta que aquestes canonades, que són corrugades i de 30 cm. de diàmetre, s’havien omplert d’arrels que no volien sortir, motiu pel qual s’ha desenterrat totes les conduccions i ara toca reparar-ho com cal, feina que pot comportar tres o més jornades.