Reparacions a la barraca número 20

Abans

Els membres del grup no es limiten a apilar pedres i ja està, acumulen més tasques entre les que es troba la de guaitar què passa amb les barraques en el decurs del temps, aprofitant les sortides que fan, ja sigui en solitari o acompanyats. Un d'ells, en una excursió privada, havia observat que l'arc que tanca la porta de la barraca número 20, altrament coneguda com "dels casots", es trobava en un estat precari i el va haver d'apuntalar per a que aguantés fins a la seva reparació. Aquest havia de ser l'objectiu de la jornada que s'encetava.

Una cop carregats els trastos als cotxes, la tropa s'ha posat en camí amb l'ànima carregada d'entusiasme. En arribar al punt que arrenca el corriol que mena capa la barraca, s'ha produït una sorpresa: la companyia elèctrica havia canviat el pal de fusta que aguantava aquells cables per una torre metàl·lica, fixada a terra amb una bona base de formigó. Els aixecadors de pedres s'han vist obligats a aixecar-se ells mateixos, fent una trepada per a pujar al nivell del corriol.

Ara

Les tasques portades a terme han estat la reparació de l'arc que tanca la part superior de la porta, feina que ha estat intensa, i la neteja del camí, tasca aquesta última que sempre és necessari fer perquè la vegetació creix sense coneixement, sense saber que allò és un camí que mena cap a una construcció preuada per a algunes persones.

Amb aquesta jornada de retorn a la pedra seca es pacta tancar el període laboral i s'inicien les merescudes vacances, acord en el que mai hi ha dissensions. El proper dia ú de setembre cau en dimarts, i serà aquell el del retorn a les tasques d'apilar pedres i, si cal, apedregar a qui se li il·lumini el cap amb idees estrafolàries que allunyin al grup del seu objectiu.

Bones vacances a tothom!

S'abaixa el teló del gorg

El drama del Gorg del Fitó ha arribat a la seva fi, sense cap ensurt. En aquesta novel·la no hi ha cap assassinat, ni tampoc la xicota es casa amb l'heroi, simplement surt el rètol de "Fi" i prou. Ni tan sols hi ha música melodramàtica. El que sí que hi ha és un alleugeriment de l'esperit dels participants, que ja començaven a estar una mica tips de tant pelar canya mostrant l'esquena a l'implacable Sol, que reia com un descosit per sobre dels seus caps.

Tal com havia comentat en algun post anterior, el grup es tornarà a mullar amb la pedra seca, que és el que toca, i deixarà les vel·leïtats aventureres de banda. Si més no, fins que se li torni a girar el cap a algú dels seus membres.

La jornada ha estat de tràmit, simple tràmit de cloenda d'un projecte bonic que, pot ser, ha superat les possibilitats del grup. Què més voldrien d'haver deixat allò com una petit recó dels jardins de Versalles, però no ha estat al seu abast i queden allà les restes d'una batalla que, si no ha estat guanyada, tampoc s'ha perdut. Deixem-ho en empat. Això sí, els passavolants que s'aventurin per aquelles contrades, podran caminar amb més comoditat i veure com raja la Font del Pi, al menys mentre les canyes, els esbarzers i els arítjols fan el seu procés, abans que tornin a ocupar l'ampli espai que tenen a la seva disposició.   

La propera intervenció del grup serà per a restaurar una barraca malmesa. D'això tractarà el següent post, encara que, pot ser, afectat per les vacances del cronista.

Eternum aeternitas

El cronista recorda quan, de jovenet i encara creient, el mossèn li deia que podria estar condemnat al patiment etern si es tocava massa. El cronista no recorda haver-se tocat tant com per a patir aquesta condemna en vida.

"Eternitat per a sempre" (eternum aeternitas) té tota pinta de ser una redundància, però està cercada l'expressió amb tota la intencionalitat de fer més palesa la situació de condemna en la que es veuen involucrats els membres del grup. Això és pitjor que fer una barraca sense ternal ni parpalines. El propietari de l'idea ja ha manifestat que, si se l'instal·la a les meninges una de semblant, podrà ser condemnat a l'ostracisme et per vitam; sí, fins que casqui.

En el decurs de la jornada d'avui han estat finalitzades dues tasques importants, a saber:

1. La platja ha estat netejada de canyes. Ara, qui tingui valor de ficar-se en aquelles aigües de color més que escatològic, que ho faci, la responsabilitat serà seva.
2. S'ha obert el camí nou que uneix la sortida del gorg amb la Font del Pi. En aquest cas la Fortuna ha tingut un paper molt important, ja que es va iniciar la tasca des dels dos extrems, com es fan els túnels, i el resultat ha estat positiu. Altres dirien el contrari, ja que, si no es troben al mig, pel mateix preu fan dos túnels.

La novetat del dia ha estat la visita d'una mostela, segurament encuriosida per la frenètica activitat que es portava a terme en aquell recó de món, i de forma tan tossuda. La bestiola s'ha passejat, ha ensumat, ha entès que allà no pintava res i ha marxat per on havia vingut, no fos que encara li assignessin alguna tasca de caire submarinista. 

Es preveu que la propera jornada sigui la de la redempció dels condemnats, amb la instal·lació de la passera i l'arranjament del nou camí, ple de bardisses i canyes.

Serveixi la crònica de resum de les activitats de les dues jornades, d'aquesta i l'anterior, donada la falta d'entusiasme del cronista i saltar-se la de la setmana passada.

Sigueu pacients, que algun dia es tornaran a fer barraques de pedra seca.

Navegants d'aigua dolça

La jornada ha estat dedicada a l'experimentació d'un nou tipus de navegació. Seguint la petició que el cronista va formular en un post anterior, un voluntari ha aportat un estri que presentava una certa pretensió a constituir-se en vaixell de suport a la neteja de la flora interna del gorg.

Pot ser recordant aquells temps en els que el mestre els duia a passar una tarda al riu, fa uns quants dies ara, els membres del grup han provat la navegació per sobre de les aigües utilitzant un dipòsit buit, quina semblança a qualsevol aparell nàutic reconegut era la que va definir Arquímedes en el seu dia sobre els cossos submergits en un fluid.

Un pilot voluntari a afrontat el risc de ficar-se dins de l'enginy per tal de provar la seva utilitat, però la inestabilitat de l'aparell li ha fet desistir de continuar a bord d'aquell vaixell en el que tot era banyera. Pot ser l'absència de quilla, de timó, de proa i popa han estat les causes del desgovern de la nau, tot ha estat assenyadament discutit en el decurs de l'esmorzar corresponent, encara que l'opinió que s'ha imposat ha estat la que culpava del fracàs a l'absència de bateig de la nau, llençant una ampolla de cava contra el feble casc que, possiblement, tampoc hauria resistit l'impacte.

Un cop ha tornat l'adrenalina al seu nivell habitual, els membres s'han distribuït en dues seccions, una situada a l'ombra, canviant canyes de lloc, i l'altra barallant-se amb les bardisses que amagaven el camí que mena cap a la Font del Pi.

El cansament general ha marcat l'hora de plegar, moment en el que han estat premiats amb un suc de fruita que ha aportat el proveïdor del material nàutic, a mode de compensació pel  resultat poc eficaç de l'invent.

El fruit de la recerca

En el decurs de la jornada d'avui s'han obert tres fronts, a saber: El primer ha estat la construcció d'una platja, com a mínim, per a poder estendre un parell de tovalloles; el segon s'ha dedicat a retirar canyes i més canyes, feina feixuga i repetitiva que dóna per a fer alguna purga de pecats comesos amb anterioritat, i pot ser també alguns dels que han de venir; el tercer front ha esta dedicat a la recuperació de la Font del Pi, que ves a saber l'origen del nom, ja que no s'hi troba cap pi en bastants metres a la rodona.

La platja

Aquesta darrera tasca ha estat dura, i sort que es coneixia la ubicació de la surgència d'aigua, ja que estava tot cobert d'una espessa capa de bardisses, con és habitual en aquest indret. Finalment se li han trobat quatre brocs, que són tants tubs metàl·lics incrustats a la roca i que presentaven la següent situació: a la part superior, un totalment taponat i un altre que no brollava; a la part inferior dos pels que brollava agua en abundància, tot i la sequera que es pateix.

Quan han tocat les 11 del matí, el grup, tot cofoi per la troballa de la font, ha decidit fugit de les onades d'escalfor que l'amic Hèlios els prodigava, que es troba molt generós aquests dies.

La Font del Pi

En el decurs de la propera jornada, els membres del grup combinaran les seves activitats de jardineria, recerca arqueològica i arranjadora del medi amb la d'arquitectura, no se sap si amb la intenció d'optar al premi Pritzker, això ja es veurà. La qüestió és que se'ls ha ficat al cap construir un pont que, donada les seves limitacions, es reduirà a les dimensions d'una senzilla passera, feina que els obligarà a seguir barallant-se amb les bardisses.  

Totes les meravelles que s'estan concentrant en aquest indret privilegiat donen com per a muntar una cabina, amb una finestreta, i cobrar per accedir-hi. Això és molt habitual avui en dia, com per exemple es cobra per a veure de prop el Drago Mil·lenari a l'illa de Tenerife, i només és un arbre, poc freqüent, però un arbre. Pot ser, ja deixant anar la imaginació, es crearia un lloc de treball en el que la persona que cobra, addicionalment, tingui les obligacions de mantenir el lloc net i polit, afaitant les bardisses en el moment en el que tornin a treure el cap del terra. Queda dit.

Continuació amb poques variacions al gorg

Sap greu fer-se repetitiu però, tal com està la cosa, el grup ha continuat embolicat amb les canyes en mig de la xafogor de l'estiu. Si, en el moment culminant de la feina, haguessin entonat "El meu avi", om diria que es trobaven als enginys de Cuba tallant canya de sucre, tot just abans de posar-se contents amb els saludables xarrups de cremat de rom.

A una de les parets verticals que tanquen el gorg hi ha una acumulació de canyes que no volen baixar. El grup ha decidit deixar-les allà, a mode de mostra o com a element iconoclasta que confronti la netedat de l'entorn amb la situació anterior a l'afaitada que li han fet.

I poca cosa més a dir, ja es veurà com va la feina en el decurs de la jornada vinent. El entusiastes rapadors de boscos alberguen la petita esperança que l'entorn sigui visitat de nou per les escoles, com es feia quan ells eren petits. Això ja es veurà, que no depèn únicament d'aquest innocent anhel, i la canalla es troba ara molt entretinguda passant l'índex per sobre de les pantalles del mòbil, filmant les trompades que es foten per a penjar-les al WEB.   

  

Canyes i més canyes al gorg

Una de les ribes del gorg, que fa de dic de retenció a les seves aigües, es troba plena de canyes acumulades des de fa anys i anys, totes elles formant un teixit molt entortolligat i espès, com un brodat mal fet d'arítjols i esbarzers, que abracen les canyes per a no deixar-les marxar. Només es podia desfer aquella acumulació vegetal tibant de les canyes, d'una en una, i amb paciència. Senyor, quina creu!!!

Està clar que la tossuderia dels membres del grup reeixirà, per sobre de qualsevol obstacle que se li posi pel davant, sigui lític o vegetal, faltaria més. Pot ser no serà en el decurs de la jornada vinent, però segur que la història tindrà un final feliç.

Per cert, amable lector. Si disposes d'alguna barca que et sobri, ja sigui feta de fusta o pneumàtica, i estiguessis disposat a prestar-la, els grumets herbicides estarien molt agraïts. No cal que sigui molt ample d'eslora ni de màniga, ni que disposi de motor forabord, és suficient que sigui capaç de surar per sobre de l'aigua amb alguna petita tripulació dins la banyera. Ja veus, així estan les coses.