La barraca 118, o "d'en Lluís Roig", ha estat finalitzada

La barraca 118 o "d'en Lluís Roig"

El matí ha estat un no parar de carretejar pedres que, sense descans, anaven directament a la seva ubicació, amb la intenció de tapar aquell forat del sostre que dóna per conclosa l'obra.

El grup, tot cofoi

Vuit setmanes, que en realitat són vuit jornades, són les que s'ha engolit aquesta petita bèstia, aquesta construcció que ha esdevingut quasi monumental per les seves dimensions i la silueta que la farà inconfusible.  Mireu-la bé, que té un encant especial i molta energia acumulada en cadascuna de les pedres que la conformen.

Quan s'acaba una obra es produeix un moment molt emotiu, uns instants en els que tots ens congratulem i ens agraïm mútuament les estones compartides, els esmorzars amb o sense mistela i els intercanvis d'opinió pacífics, amb o sense renecs, sobre la progressió de la construcció.

Aquesta barraca és la número 75 de les restaurades pel grup, aviat s'arribarà al centenar, ja que hi ha prou material catalogat que permetrà assolir aquesta transcendental fita.

Es continua pujant la 118

És que realment costa pujar les pedres cap amunt. Aixecar-les del terra amb les mans, sense doblegar l'espinada, és clar, i posar-se dret amb aquell pes, no deixa de ser un exercici saludable, encara que el cronista desconeix per a quina part del cos pot ser saludable. El que sí que sap és que ajuda a reduir la capa de cansalada que s'entesta en instal·lar-se sota la pell. Però pot ser també va bé per controlar els batecs del cor, el sucre a la sang i el trànsit intestinal, ves a saber ...

Aquesta digressió al preàmbul és per a omplir espai de lectura, ja que no es pot dir molta cosa de la tasca feta en el decurs de la jornada d'avui, en un dia rúfol i amb un plugim que no deixava estar en paus amb les pedres (mig molles en aquest cas). 

El forat que mira al cel s'ha tancat bastant, però encara falta taponar-lo completament amb alguna filada més i la providencial cobertora. Pot ser s'aconseguirà a la jornada vinent, ja ho veurem. En qualsevol cas, les imatges donen un precís testimoni del que s'ha fet, no sense esforç.

Doncs sí, encara amb la barraca 118

En això de les previsions, el grup ja comença a tenir la mà trencada i és capaç de determinar, amb una certa precisió, quan finalitzarà la construcció d'una barraca. En el cas de la número 118, altrament coneguda com "d'en Lluís Roig", es preveu una dilació en la seva finalització per causa de la llunyania de les pedres que, per molt que se les cridi, no s'hi acosten soles, i més si juguen a amagar-se.

 En la jornada d'avui, en el que ha donat temps a fer per la presencia de pluja a mig matí, s'ha aconseguit fer alguna filada més de pedres, estrenyent el forat que queda mirant al cel -gran badall- de mica en mica, fins que la tapadora pugui assentar-se bé i tapar tot el que quedi obert, gran moment aquest que presta a la celebració. 

La propera jornada no serà laborable. Els membres del grup han decidit seguir el corrent que marca la gastronomia del calendari i es muntaran una calçotada, pel gaudi dels seus penitents organismes. El dimoniet que porten a l'espatlla esquerra, a vegades, té més poder que l'angelet que viatja cavalcant sobre l'espatlla contrària, encara que, en el fons, són bons amics.

Avançant en la barraca 118 o “d’en Lluís Roig”

La tasca d’avui ha consistir, principalment en el decurs de la primera meitat del matí, en la recol·lecció de la matèria primera: la pedra. Aquesta activitat ha servit també per a escalfar els organismes dels membres del grup, que requereixen una mica d’adaptació al fred que s’instal·la per aquelles contrades en aquesta època de l’any.

La barraca presenta unes mides considerables i s’engolirà una bona quantitat d’aquest material tant preuat, dilatant l’obra en un parell de jornades més, com a mínim.

Pujant parets a la barraca 118 o “d’en Lluís Roig”

El grup ha sortit del punt de trobada habitual passat uns cinc minuts de les vuit del matí, quan ja hi eren tots allà congregats i s’havien fet les corresponent bromes matineres. La flotilla de cotxes ha menat cap al lloc de treball, un pèl més amunt de Can Mañosa, allà o no toca el sol ni a l’estiu.

Compartint

El cronista ha estat content avui: no feia molt fred, encara que s’havia folrat bé l’organisme per si es tornava a produir la situació de la sessió anterior. En arribar ha comprovat la diferència de temperatura en observar que la bassa del mas no estava congelada. Això és un bon símptoma i permet afrontar la feina amb una mica més d’entusiasme.

Així ha quedat avui

El grup s’ha dividit en dues seccions, la primera s’ha dedicat a pujar les parets de la barraca 118, fins i tot a ubicar la llinda al lloc que li correspon i amenitzar-la amb una sobre-llinda, constituint el que s’anomena un tancament en “nurag sard”. El segon grup, no tan nombrós, s’ha dedicat a netejar la zona on té la seva ubicació una nova barraca encara per batejar.

Després dels corresponent debats sobre la ubicació de les pedres, sempre de forma amistosa, i de posar al seu lloc una bona quantitat de pedra, ha arribat l’esperada hora de l’esmorzar. Els de la barraca de dalt han fet saber als de la barraca de sota que es procedia a la cerimònia pel sistema analògic del crit pelat, del que encara no s’ha trobat substitutiu que sigui més eficient.

El pit-roig, és clar

Cadascú ha tirat del que portava a la motxilla, exhaurint les existències de la teca particular, fins que ha arriba el moment de compartir, i en aquesta ocasió s’ha compartit bastant. De fet n’hi ha opinions al respecte de canviar l’objectiu del grup i, en lloc de centrar-lo en la dedicació a la sempre feixuga remenada de pedra seca, fent una pausa per l’esmorzar; ara es dedicarà a esmorzar fent una pausa per a empènyer alguna pedra cap amunt. El pit-roig se’ls mirava incrèdul.

L'altra barraca

Mistela, torrons d’Agramunt, dolços ametllats, catanies i fruits secs han constituït les postres dels esforçats membres del grup. Després han començat a pujar les parets de la barraca fins que, quasi sense adonar-se ningú, ha començat a faltar pedra. Quina novetat!!! Els exploradors han fet una descoberta, tot intentant ubicar llocs per a aprovisionar-se d’aquesta preuada matèria primera.

A migdia, més o menys que tampoc cal precisar molt, s’ha donat per conclosa la sessió i la tropa ha enfilat el camí de tornada, tot fent una aturada a la barraca en la que la secció de neteja havia deixat un bon rodal net i polit, tot preparat per a la intervenció de la secció de jugadors d’aquell “tetris” gegantí.

La barraca 118 o “d’en Lluís Roig” progressa adequadament

Si s’ha de destacar alguna cosa sobre la jornada d’avui, el cronista no té cap mena de dubta en posar de manifest el fred que ha passat. Ni la contundent energia que produeix fer anar un magalló a tota potència li ha estalviat de passar fred, i més pensant que a casa seva s’estava molt càlid abans d’abandonar-la per a córrer aquestes aventures. El mestre d’obra s’haurà de revisar els protocols d’assignació de tasques i reservar aquestes ubicacions per a l’estiu, que segur s’estarà molt fresquet.

Un pit-roig, encuriosit, s’ha fet un tip de riure de les ocurrències dels aixecadors de pedres, de les seves baralles i els renecs que deixaven anar. Fins i tot a cridat un amic per a compartir l’estona. Tots dos s’estaven per allà, ben a prop, sense por, i només aixecaven el vol si es feia algun moviment brusc, com ara practicar el llançament de xapo o escampar el contingut d’un cabàs a la pila que tocava.

Finalment, després de molt gratar, s’ha intuït on hi era el terra de la construcció, i les tasques de retirar runa han donat pas a la d’apilar-la ordenadament. Abans, però, s’ha produït un petit debat sobre les veritables dimensions de la construcció i per on havia d’anar la línia que marcava els seus límits.

• -          Què no veus que aquesta paret anava per aquí? – Deia un.
• -          Que no home, que no, que anava per allà. Això no és paret – Responia un altre.
• -          Cóm que no? I què són aquestes pedres? – Intervenia un tercer.
• -          Això ha caigut de dalt, què no ho veus? – I desprès un quart
• -          ....

I així, que si tomba que si gira, fins que s’ha decidit fer el que porta menys feina, o més, això mai se sap fins que s’acaba l’obra, encara que ja es comença a tenir en compte l’estalvi de pedra. Però, es clar, ja s’havia fet l’hora d’esmorzar i els esforçats pencaires de la pedra s’han distribuït per a procedir a aquella cerimònia amb molta devoció. Avui sí que hauria estat ben rebuda una ampolla de ratafia per tal d’escalfar l’organisme, però, ves per on, ningú ha caigut en el detall.

Pot ser per passar el fred, sensació que s’incrementa en l’inici del procés digestiu, s’ha decidit transportar una pedra de dimensions megalítiques per tal d’assignar-li la tasca de marcar el límit d’una paret i l’entrada del que serà la porta, conformant una mena de cantonada però sense farola. Allò ha consumit una bona part del temps de la tropa, mentre que, els que no cabien al voltant de la pedra per a empènyer-la o tibar de la corda amb la que l’havien lligada, feien altres tasques auxiliars.

Quan feia una bona estona que s’interpretava el paper d’esclau egipci, ha fet acte de presència en Martí Manyelic, un company excursionista que ha decidit confiar en la ciència acumulada del grup per a instal·lar una barraca en els seus dominis. Què n’és d’agosarat!

El cronista s’ha posat molt content quan ha tocat l’hora de plegar, ha fet un parell de fotos de la construcció i ha tocat el dos cap a terres més assolellades. Finalment, el grup ha adreçat les seves passes cap a cal Manyelic, que els hi tenia preparat un vermut de benvinguda. Salut!

Inici de restauració de la barraca 118 o "d'en Lluís Roig"

 Avui tocava l’inici de la restauració de la barraca número 118 o “d’en Lluís Roig”.

El procediment del bon barracaire diu que sempre s’ha de començar
per la neteja dels voltants en els que es troba la construcció, per tal de facilitar la circulació de personal i de pedres. Aquesta tasca és la que ha consumit el temps de la primera part de la jornada, és a dir: fins a l’hora d’esmorzar.

Un cop fets els honors a la teca i havent-hi fet presencia el company de Sant Llorenç, Jordi Guillemot, s’ha procedit a la cerimònia d’inauguració de la barraca número 92, encara que n’hi havien unes quantes absències, però tampoc era qüestió de deixar passar el temps i que s’acumulés la feina.

Tornat a la feina, s’ha dedicat la segona part de la jornada a l’excavació de l’interior de la barraca 118, amb la intenció de trobar el pis de la mateixa, allà on ja no surten més pedres. La gran quantitat d’estrats, pedres i terra que estava allà acumulada no ha permès ben bé del cert identificar el fons de la construcció, tasca que serà completada en el decurs de la següent sessió de treball.

Val a dir que han sortit moltes pedres de mides diverses, però, com es pot apreciar a la imatge, bastants d’aquestes són còdols que no faciliten gaire la feina d’apilar-los per a fer paret. El membres del grup hauran de fer esforços addicionals per a trobar la forma de que les pedres s’aguantin, si més no, fins a l’hora de fer la fotografia final.

Al costat d’aquesta construcció ha tingut la idea de col·locar-se un pi iconoclasta, un pi irreverent que no vol seguir els costums dels altres congèneres que es troben al seu voltant. Aquest pi s’aixeca cap el blau cargolant-se, com un tirabuixó gegant, amb molta gallardia i, fins i tot, fent un pèl el fatxenda. Els altres arbres fan com si l’ignoressin, però ell sap que és especial i es llueix orgullós de les seves formes ballarines.