La paret de pedra seca del camí de Canyelles està quedant molt bé. El cronista té la temptació de dir que està millor que nova, però se l’aguanta perquè, principalment, quan aquella paret var ser feta inicialment, ell no la va veure.
Les mans dels pedrasequers, que encara mantenen els cinc dits cadascuna, són les seves eines principals, ja sigui per a ubicar les pedres allà on els hi pertoca com per a ajudar-les a agafar la forma més adient, modelatge precís que la Natura va esquivar quan les va crear. Així, cada pedra entre cinc, deu o més dits, ha contribuït a aixecar aquest mur que, de ser transportable, es podria exposar al MNAC de Barcelona o, fins i tot, al Tate de Londres (fins a la culminació del Brexit, és clar) i, de fons, la música de Pink Floyd.
Hores d’ara, hom s’haurà de conformar en apreciar la seva bellesa a les imatges en aquest bloc inserides i, els més privilegiats, podran contemplar-la en directe i gaudir de la seva pètria i rugosa textura en passejar pel camí que delimita.
En el decurs de la propera jornada, el mur quedarà llest per a la seva inauguració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada