En l'entrada anterior, el cronista expressava la seva fe en el deixondiment de l'alzina escapçada, confiant que la cíclica i misteriosa Natura li mantingués una alenada de vida entre les arrels, per a reeixir i ensenyar un brot verd al Sol de la primavera. Però davant del concurs de tossuderia que s'ha posta de manifest, el cronista ha perdut la confiança i es rendeix a la realitat. Els pedrasequers, tot i haver decidit moure la barraca un pam, més o menys, no renuncien a fer fora la soca de l’alzina, tot i haver presentat aquesta un certificat d'arrelament al territori, motiu que li atorgaria el dret de no sé què. Els aixecadors de pedres compten amb l'avantatge addicional de ser més nombrosos i, lògicament, poden fer torns en la relaxant tasca d'apallissar la soca.
Pel que fa a la barraca, que continua en un segon terme dins del focus d'atenció, segueix creixent pedra sobre pedra. Per altra banda, ha estat trobat un utensili que, probablement, el pagès que governava aquell tros de geografia hauria perdut en algun moment dels seu traginar d'eines. Donat que serà un pèl dificultós que algú el reclami, l'objecte serà immatriculat a nom del grup.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada