De pedrasequers i de cargols

La jornada de dimarts passat, el dia que el cel va deixar anar tota la seva càrrega de fluid de la vida sobre l’escorça de la terra propera, els pedrasequers van romandre en el seu protector cau, a recer dels elements, secs i calentets. Ningú pot dubtar que els membres d'aquesta colla pertanyen a una espècie emparentada amb la dels cargols; aquests, només treuen a passejar el seu breu cos, carregat de banyes, quan la remor del cel s’asserena, fugint dels trons i llamps que podrien ser atrets per les seves llargues antenes. Aquí rau una de les limitades diferències entre les dues espècies descrites: les protuberàncies que guarneixen la seva clepsa. Els voluntariosos aixecadors de pedres no han estat dotats per la natura d'aquest vistós apèndix, tot i que, a mode d'escarni, pot ser atorgada la seva possessió en sentit figurat. Però això seria posar en qüestió l’honorabilitat de les seves abnegades parelles, fet que es troba tan lluny de les intencions d'aquest cronista, com el paradís on van a parar les ànimes d'aquests mol·luscs que, després de cinc o sis anys de veure ploure, abandonen la closca definitivament.

Avui, amb el cel seré i la vegetació esponeroses de rebre tanta vida líquida, s’ha reprès la reconstrucció de la barraca número 43 que, seguint amb el símil del paràgraf anterior, presentarà una certa similitud amb la closca dels gastròpodes, on l’antic pagès es refugiava quan plovia i s’ensenyava al món quan s’obria el cel.

En el post del passat dia 6 de març, el cronista feia barrinar el corcó del dubte sobre la suficiència de matèria primera per a l’objectiu proposat, és a dir: si n'hi hauria prou embalum de pedra per a portar a bon terme la reconstrucció (més apropiat aquí que “restauració”) de la barraca d'en Jaume Gual. Doncs ara el corcó ha fet niu i ja es prepara per a portar certeses on abans només regnaven els dubtes. Faltarà pedra! Sigui pel diàmetre de la construcció, que segurament excedeix el de la barraca original, o pel gruix de les parets que s’aixequen, el ritme al que s’engoleixen els rocs és trepidant. Però mentre en queden, l’obra segueix.