Restaurant la barraca “de la Vidalba”

Aquesta barraca es trobava totalment colgada sota una espessa capa de branques, arítjols, heures i vidalbes. Un gran pi havia caigut fa temps, ara ja amb la gruixuda soca podrida, i segurament la va colpejar, fent-li un trau en la cantonada que té abonyegada, a més de desplaçar-la un xic de la roca a la que està adossada.

El grup ha tingut feina de neteja durant tot el matí, desembrossant i traslladant tota la matèria vegetal a un lloc on no fes nosa. Els dalls esmolats, les tisores i les serres han anat queixalant a tort i dret fins a deixar el lloc com per a fer una bucòlica festa campestre. Ara sí que es veu la barraca!!! Fins i tot el pit-roig de torn, aquell que ens visita a l’hora d’esmorzar, feia com unes revolades més alegres de branca en branca.

L'hora sindical (Foto de Jordi Guillemot)

A migdia, poc més o menys, s’ha donat l’ordre d’aturar les tasques per a finalitzar la jornada i el grup, molt ordenadament, se n’ha anat per on havia vingut. Allà queda la seva obra, encara per acabar, però sense sentiment de propietat ja que són conscients de l’efímer que és el seu treball. Fan la feina en un terreny que no és seu i amb unes pedres que no són seves, però sí que és seu el plaer de veure una obra realitzada amb les seves mans i amb les seves eines. A vegades troben algun amo amb una certa sensibilitat, que els hi agraeix la feina feta, i fins i tot els convida a un esmorzar de forquilla, en un gest de generositat desbordant, però ells fan la feina sense esperar res a canvi.