Els camins històrics de Matadepera i Castellar del Vallès es tornen a creuar. Després de cent cinquanta anys, des que l’eclesiàstic i escriptor castellarenc Antoni Vergés i Mirassó restaurés el monestir de Sant Llorenç del Munt, hores d’ara, el grup de pedrasequers local ha iniciat una obra de certa magnitud al mateix terme municipal que, un pam més, un pam menys, vol emular aquella gesta. Una de les diferències d’aquesta aventura amb la pretèrita és que els entusiastes aixecadors de pedra, a més de les seves habilitats en el disseny de barraques i el seu funambulisme sobre les inestables parets de pedra seca, utilitzaran les seves enèrgiques i alhora delicades mans, esforç que el cronista dubta que arribés a fer el prevere en aquella època.Els antics grecs eren capaços de distingir tres classes d’amor, a saber: Philia, Eros i Agapē. Aquest últim mot defineix un amor incondicional i reflexiu, en el que aquell qui el prodiga només té en compte el bé de qui el rep. D’aquest amor, docs, està carregat l’esperit dels aixecadors de pedres, que hauríeu de veure com agafen els rocs per a canviar-los de lloc, abraçant-los contra el pit en un èxtasi d’estima que fa entendrir el cor de l’observador transeünt, prest a capturar el moment a la seva càmera en una imatge per a compartir al Facebook, o millor a Instagram, que és més cool.
Si entreu a Matadepera, tot venint de Castellar o Sabadell, us trobareu una rotonda que distribueix el trànsit cap a quatre diferents direccions. Doncs en el ben mig d’aquest cercle és on s’ha decidit aixecar el vistós monument que, si bé no podrà encabir un restaurant ni estarà envoltat de rucs, com el del cim de La Mola, serà admirat per tots aquells que facin servir aquesta via d’accés a la població.
Avui s’ha posat la primera pedra ... i després una altra, i una altra, ... i així fins que ha arribat l’hora de plegar. Però, compte! Que l’obra ha d’estar a punt per al proper vint-i-dos de gener a dos quarts de dotze, moment en el que es preveu la seva inauguració en mig de la celebració de les festes de Sant Sebastiá, màrtir titular de la germandat que ha encarregat l’obra, en aliança amb el consistori d’aquella població. Aquesta pressió obligarà a la tropa a treballar matí i tarda, en jornades que s’estendran durant la setmana més enllà dels habituals dimarts. Es preveu que s’hauran de multiplicar les racions de ratafia i d’àrnica, per tal de foragitar l’estrès i no defallir en l’entusiasme. Cal recordar el que deia a l’edat mitjana l’abadessa benedictina Hildegarde de Bingen al respecte d’aquesta planta asteràcia: “Quan un home i una dona són amorosos, si algú estén àrnica sobre la pell d'una d'aquestes persones, quan l'àrnica s'ha assecat, es fan bojos d'amor, fins a perdre la raó.” En el cas que ens ocupa, canvieu la dona per un roc per a obtenir el resultat desitjat.
El desori inicial s’ha saldat amb un bon començament de l’obra, en el que ha estat construïda la base de la barraca i marcats els marges perimetrals. S’ha de fer esment de la bona qualitat de la pedra aportada per la patronal. Un cop enllestida l’obra caldrà fer ofrenes al sant travessat de sagetes, demanant-li que faci desviar la punteria dels conductors etílics que utilitzin aquella rotonda, no sigui que algun acabi aparcant el vehicle a l’interior de la barraca.
