La Font dels Avellaners ja és operativa

Una de les funcions principals, diria que la principal, d’una font és que ragi aigua pel seu brollador, encara que no surti a la pressió adequada com per a considerar-ho un broll. Doncs aquesta qüestió tècnica ja està resolta a la Font dels Avellaners: l’aigua surt per on s’espera que surti, fet que li atorga la categoria de font. Tot i que l’aigua és transportada per un sistema de canonades interconnectades, amb registres pel mig, l’aigua que surt és de procedència totalment natural i no clorada. Que sigui apta pel consum humà ho certifiquen les diferents absències de complicacions intestinals dels membres del grup, que consumeixen aquella aigua per a apaivagar la set estiuenca que provoca la feixuga feina de llauner, tot i que, afortunadament, l’ombra s’escampa amb profusió per aquelles contrades.

Cal esmentar que el cost de tot el material consumit en la reconstrucció ha estat suportat per la matriu d’aquesta petita agrupació, que és el Centre Excursionista de Castellar, amb l’altruisme i generositat que ha vingut mostrant en el decurs de la seva història, sempre al servei de la població on té la seva residència fiscal, tot i tractant-se d’una entitat totalment privada.

Els membres del grup tenen ben present la figura d’en Pere Cardona, impulsor d’aquestes activitats de recuperació de fonts, camins i construccions de pedra seca del terme municipal, i n’estan segurs que, allà on sigui ara, se sent ben orgullós de com està quedant aquesta obra. Va per tu, company!

Ara falta concloure el procés, que passa per arreplegar pedra (sempre en falta de pedra) i deixar allò ben maco, amagant la part tècnica per a deixar visible la que mostra una cara més natural i agradable. Prop de la Bassa d’en Barceló s’ha identificat una zona que en pot aprovisionar suficient com per a concloure l’obra, en el decurs de la jornada vinent serà transportada amb un carretó i ja només quedarà fer la inauguració oficial.

La Font dels Avellaners va endavant

Es podria dir que als membres del grup els agrada complicar-se l’existència. Del que era la Font dels Avellaners no en quedarà res, allà es veurà una nova font en un lloc diferent i també altres camins d’accés i de trànsit.

Moure una font no és gens fàcil. També s’ha de moure el circuit de l’aigua que ha de rajar perquè una font seca no té gràcia. Els pedrallauners farien un bon ús d’una retroexcavadora, però al C.E.C. no en tenim de pressupost per a poder afrontar una despesa d’aquest calibre. El cas és que se n’haurien estalviat molta feina per a rebaixar el terreny i obrir els nous camins, a banda de retirar la soca d’uns pins caiguts que han hagut de tallar amb la serra mecànica.

Pot ser atreta pel cant musical de la serra, s’ha presentat allà una parella del SEPRONA amb la intenció de demanar els papers (hauran estat enviats pel ministre que confabula?). Com sigui que els membres del grup són uns independentistes i indocumentats, un d’ells a declarat la seva filiació assolin la responsabilitat comunal. Els companys han agafat el compromís de portar-li tabac a la trena. Aquesta nit algun d’ells no dormirà, amb el cor encongit i la por al cos per si són deportats.

Un vistosa eruga, amb aspiracions de meravellosa papallona, ha passat discretament per allà sense intervenir en la qüestió. Preguntada per la seva opinió al respecte, s’ha negat a fer declaracions que podrien ser utilitzades en contra seva. Faltaria més!!

Segueixen les obres de reparació de la Font dels Avellaners

La situació de les canonades que conduïen l’aigua cap a la Font dels Avellaners no han deixat cap altra alternativa que treure-les i posar-ne de noves, però aquesta vegada amb les parets llises, amb la intenció que no se li torni a enganxar el colesterol i acabi fent un altre atac de feridura.

Els mestres llauners del grup han decidit fer dues modificacions sobre l’estructura anterior. La primera és que el recorregut de les canonades sigui més curt, així serà més fàcil netejat en el cas (més que probable) de trobar-les taponades de nou. La segona modificació sobre l’estructura anterior és la de posar caixes de registre pel mig, des de les que accedir als trams de canonades que hi arribin a les mateixes, fet que permetrà netejar-los amb més comoditat. La intenció rau en no haver d’aixecar el terra cada vegada que es produeixi aquesta situació.

Totes aquestes modificacions obliguen a canviar la ubicació de la font, que estarà més a prop de la paret d’on procedeix l’aigua que l’alimenta. I, de retruc, això obligarà a modificar lleugerament el traçat del camí.

Els pedrallauners es posen a la feina i no els atura ningú. El 4art Cinturó ja faria temps que estaria acabat si haguessin posat en les seves mans el projecte, tot comptant amb el corresponent pressupost i els esmorzars inclosos, és clar.

Barraca tancada i a fer de llauners

La bonança del clima permet enllestir les tasques en mig del bosc amb una certa comoditat. La barraca 81 o “d’en Víctor” ha quedat totalment reparada i, a sobre de la llinda, s’ha tornar a ubicar la fotografia que mostra l’avi Víctor amb el seu net Francisco, que el nét del primer va col·locar allà com a mostra d’agraïment als pedrasequers que l’havien restaurada.

Aquesta primera tasca no va ocupar gaire temps de la jornada laboral del grup i va servir per a obrir la gana que va ser apaivagada amb l’esmorzar i la gresca de rigor.

Posteriorment, el grup va adreçar les seves passes cap a la Font dels Avellaners, que presentava una fuga d’aigua. Realment aquesta és una font falsa, ja que l’aigua no surt d’allà mateix sinó un pèl més amunt i de diversos corrents, que són canalitzats cap a la font per mitjà d’un sistema de canonades. Doncs resulta que aquestes canonades, que són corrugades i de 30 cm. de diàmetre, s’havien omplert d’arrels que no volien sortir, motiu pel qual s’ha desenterrat totes les conduccions i ara toca reparar-ho com cal, feina que pot comportar tres o més jornades.

Reparació de la barraca número 81, o “d’en Víctor”

Els dies d’abstinència de pedra seca començaven a notar-se. Els membres del grup, que en les jornades anteriors havien esmerçat els seus esforços en netejar merda de colom a la torre de l’església i cercar rampoines de passeres pel riu, ja patien del mono de la pedra seca. I com que ara està ben seca, les seves energies han contribuït a reparar una barraca que anava fent figa.

La construcció número 81, altrament coneguda com “d’en Víctor”, havia patit un esllavissament a la seva cara oest (més o menys perquè és de planta rodona i no té cares definides), i li calia una reparació, que no és el mateix que reconstrucció, ja que aquesta havia estat portada a terme el 8/11/2009.

El manual de seguretat i higiene que gasta el grup diu: si veus venir una pedra rodolant costes avall, aparta't! I això és el que ha fet la tropa quan, en enretirar la runa del trau de la barraca, s’ha produït un nou despreniment de les pedres més altes, que han rodolat avall, com estableix la llei de la gravetat. Afortunadament, això no ha causat cap gravetat en el físic dels àgils pedrasequers.

Un cop superat aquest moment d’adrenalina, les pedres han tornat al seu lloc, encara que en diferent ordre, que no estan numerades i es posen allà on s’escau segons avança l’obra. S’ha arribat a l’alçada de la coberta i, en una nova jornada, es podrà donar per acabada aquesta reparació que, per què no, pot ser motiu d’una nova inauguració ja que no és la mateixa que abans.

Avui, res a destacar

L’arqueòleg britànic Howard Carter es va fer un tip de gratar el terra d’Egipte a la recerca de la tomba del faraó Tutankamon, tot i l’experiència que acreditava i les lliures esterlines que li omplien la butxaca. Set anys garbellant la sorra del desert a la recerca d’un indici, d’algun senyal que li facilités el camí cap al seu anhel. I va ser el marrec Husein, encarregat de mantenir hidratades les goles dels obrers, qui va trobar la tomba aplanant amb les seves mans la sorra per a reposar amb comoditat el cul, cansat d’anar i venir amb el ruc que carregava l’aigua.

Aquesta introducció és a mode de disculpa de les pífies del grup en les seves recerques de patrimoni local, res de tombes ni mòmies, ja que, en la jornada d’avui, se n’han fet un tip de desbrossar la riba del riu a la recerca del rastre de les dues passeres que, segons diuen els guardians de la memòria, havien d’acompanyar la que van trobar en el decurs de la jornada anterior. També és possible que no existeixin, que tot sigui un al·lucinació o diplopia d’uns testimonis un pèl carregats de ratafia, medecina que guaria tots els mals en aquella època.

Però el desencís d’avui no minva ni un gram l’abundós entusiasme acumulat en el cos dels membres del grup. Per tal d’esvair les boires del dubte, en el decurs de la propera jornada es dedicaran a la recerca de patrimoni pel tros de món que hi cap a Les Arenes, amb la il·lusió de trobar quelcom digne de presentar en públic.

Ànims, companys! Que no decaigui la festa.

Vel·leïtats arqueològiques

Doncs alguna cosa s’ha trobat, en aquesta recerca entre rocs i bardisses per a desvetllar allò que fa temps que roman ocult de la mirada del passejant distret i esporàdic.

Els que eren molt infants quan existien aquests elements, recorden que hi havia alguna passera que permetia atansar l’altra riba del riu Ripoll en el camí que mena cap a Sant Feliu del Recó, a l’alçada de Can Juliana. Els conservadors de la memòria en senyalen tres.

De moment ha estat trobada la més alta i propera al pont de Sant Feliu del Recó. Pel que es pot deduir, aquesta passera es suportava sobre uns pilars d’obra en els dos extrems del seu recorregut. També ha estat trobada part de la ferramenta que es va utilitzar en la seva estructura, concretament unes bagues de ferro forjat a tots dos costats i quatre peces rodones, també de ferro, encastades a la pedra de la banda dreta, suposadament per a encabir els puntals que suportaven la passera. La part esquerra roman orfe de més troballes.

A l’espera de més novetats, la pedra es va assecant per a tornar a ser útil en la seva aplicació pràctica.