La barraca del "perrucaire" està finalitzada.

El cronista era contrari a la utilització de la veu "perrucaire" per a denominar aquesta barraca, ja que no existeix al diccionari, si més no al diccionari que ell consulta. La veu més pròxima que ha trobat ha estat "parracaire", referint-se al que recull els parracs o drapaire, però el companys han manifestat que el mot utilitzat, com a malnom d'aquella persona, havia estat de sempre el de "perrucaire" fent referència a la seva feina d'arreglar perruques, motiu pel qual el cronista mantindrà aquesta denominació.

Els tretze membres del grup que s'han trobat al lloc habitual, l'aparcament de Cal Calissó, han adreçat les seves passes cap el lloc de treball, malgrat que el cel rúfol amenaçava amb alguna gotellada. L'ànim estava pletòric i era molt dificultós posar-li fre.

La feina s'ha enllestit relativament ràpid, ja que n'hi havia profusió de pedres pel voltant i molta tropa per a portar a terme les diferents tasques, sempre assignades de forma digital: tu fes això i tu fes allò altre, senyalant amb el dit índex tant el subjecte com l'objecte.

L'hora d'esmorzar ha tornat a ser beneïda per l'escumós, i no un escumós qualsevol, un que procedeix de La Granadella i quins beneficis són compartits amb una escola de nens del Nepal. El Pep Aced ha tingut la gentilesa de convidar els seus companys com a celebració per la finalització de les obres de la barraca que porta el seu nom, la número 131.

Un cop fetes les celebracions i la fotografia de rigor, els membres del grup han desplaçat les seves energies cap a la barraca que porta el nom del Josep Ramon Recordà, on han iniciat les tasques de desbrossament de l'entorn fins que ha fet acte de presencia la pluja, meteor que els ha convençut que el millor era deixar aquella feina per un altre dia.

    

Entre barraques, la 131 i la 53

La barraca 131 o "d'en Pep Aced" ha vist com era engalanada per a la seva festa de final d'obra, acollint a tots els membres del grup al seu voltant per a la fotografia que donarà fe del moment solemne. Els aixecadors de pedres estaven contents, havien brindat amb cava brut nature per a la celebració, un fet poc habitual i que cal destacar, encara que pot prestar-se a males interpretacions si es recorda la ratafia de la sessió anterior, és per això que es remarca l'excepcionalitat del fet. - Hip! Perdó.

Un cop finalitzada la cerimònia, tot tenint en compte que la jornada laboral encara presentava unes quantes hores pel davant, el grup s'ha adreçat a la barraca número 53, també coneguda com "de l'Alzina del parracaire", que, malgrat estar dreta, presenta moltes fissures que s'han de reparar meticulosament. Possiblement quedi enllestida en el decurs de la jornada següent.

El grup ha gaudir d'un dia esplèndid en el que, els seus membres, han pogut eixamplar l'esperit en mig de la maternal Natura, allà on reposen les seves obres de pedres apilades, efímeres construccions que no aspiren a romandre dretes per a l'eternitat, al igual que les joioses ànimes que els habiten.

Inici (i quasi final) de la restauració de la barraca número 131 o "d'en Pep Aced"

El "meteocat" amenaçava pluja, però els membres del grup no s'ho han cregut, ja n'estan tips, i han enfilat el camí que mena cap a la insondable Natura, allà on s'amaguen els tresors que els omple l'esperit d'entusiasme.

Estat inicial

Avui tocava escometre les tasques de restauració de la barraca número 131, o "d'en Pep Aced", per no canviar de contrades ja que es va trobar recentment prop de les barraques 94 i 95.

Les tasques han seguit el procediment habitual, que no està escrit però sí que està més o menys establert per l'experiència acumulada. La zona ja havia estat netejada en una sessió anterior, tasca que s'ha completat al començament de la jornada, buidant de pedres i terra l'espai interior, per a procedir a reforçar les parets que sustenten la construcció fins arribar al nivell on havia d'encabir-se la llinda que limita l'alçada de la porta. Ep! Tothom a esmorzar, que és l'hora.

Com ha quedat

L'elixir

Un company, que recentment ha afegit una unitat a la seva edat, ha tingut la gentilesa de convidar el grup a unes galetes, que han estat regades amb el contingut d'una ampolla de ratafia procedent de la casa Russet d'Olot. Aquell líquid ha tingut un efecte espectacular, com el beuratge que preparava el mag Panoràmix i esperonava l'Astèrix i l'Obèlix a lluitar contra tota una legió romana. Les pedres han començat a pujar, petites i grosses, com si fossin de cartró; la llinda i les que tancaven el forat, d'una mida considerable, ha estat col·locades al seu lloc ben arrenglerades i, si no avisa un company de que era l'hora de plegar, s'hauria acabat la restauració en poca estona més. 

S'haurà d'analitzar la composició d'aquesta ratafia i veure si els seus efectes van més enllà de provocar l'entusiasme per a aixecar pedres. Això cadascú ho mantindrà dins de la seva més secreta intimitat.

Ens ha visitat l'Agrupació Excursionista de Catalunya

Una delegació de l'Agrupació Excursionista de Catalunya (http://www.aec.cat/web/), entitat amb seu a Barcelona, s'ha desplaçat fins a les nostres contrades per a ser guiats a través d'un itinerari de barraques de pedra seca i d'altres elements del patrimoni rural, iniciant i finalitzant l'excursió a l'ermita de Santa Maria de les Arenes.

La Barraca número 95 o "de la Bàrbara" ha estat inaugurada

Com era de preveure, el grup ha conclòs avui la reconstrucció de la barraca de la Bàrbara, una construcció que ha estat més inventada que construïda, ja que resulta un pèl sospitós que allò fos una barraca realment, però això no li treu cap mèrit a la construcció, que ha quedat com de concurs, amb el número corresponent esculpit a una pedra de la façana.

L'hora de l'esmorzar ha estat una petita festa, en la que el grup s'ha distribuït per tot el voltant de la barraca per a consumir les golafreries que alguns aporten, a mode de postres, a banda del que cadascú es cruspeix del seu propi rebost. Les ametlles torrades del Lluís, les catànies del Quim i avui, dia especial, els carquinyolis del Jordi Guillemot, que ens ha visitat. Només per això ja val la pena gastar el matí del dimarts en aquesta lúdic-gastronòmica activitat.

Mentre una part del grup es dedicava a posar a sobre de les parets les poques pedres aprofitables que hi quedaven, uns altres han fet una excursió per a trobar-ne de bones, que són les planes i amples, ideals per a tapar el forat que sempre queda al capdamunt de la construcció. Aquest últim grup ha muntat un espectacle per a transportar les pedres que ha considerat adients, tibant de la corda que lligava el recipient en les que les han encabit, des de ben lluny, esbufegant, entrebancant-se i rient molt.

Avui hi era quasi tota la tropa, només en faltava un, i les feines han estat enllestides una mica abans del que és habitual. Cap a un quart de dotze, tot el grup abandonava la zona de treball satisfet i fent acudits sobre el destí de la construcció com a possible seu per a les votacions del proper dia 9 de novembre, si es prohibeix que es faci als col·legis públics de la població.

Barraca de la Bàrbara. La llinda al seu lloc

El darrer dia de treball es va desenterrar una gran pedra, una peça que prometia unes expectatives i en va complir unes altres. A aquell roc li va ser assignada la molt honorable tasca de fer de llinda, de suportar el pes de tot allò que es col·loqués a sobre, el problema per als membres del grup havia de ser com pujar aquella mena de menhir al lloc on li tocava sense fer malbé res, tot tenint en compte les característiques poc amigables del terreny. L'opinió general va coincidir en demanar el concurs del ternal, única eina capaç de fer aquell titànic esforç.

Per altra banda, la mancança de pedra allà prop ha obligat a fer una batuda per les rodalies, tot esmerçant esforços en el transport d'aquell imprescindible material de construcció.

La barraca de la Bàrbara està costant una barbaritat, però en el decurs de la jornada vinent (això esperen els infatigables membres del grup) la feina serà conclosa i es procedirà a la pertinent inauguració (desprès d'esmorzar, és clar!).

Jornada de reflexió

Els companys que integren el grup no són adolescents, això crec que està més que posat de manifest. La nostra dedicació entusiasta i les jornades laborals en les que portem a terme les nostres activitats així ho posen de manifest.

El trobar-se dins d'una franja d'edat determinada imposa unes limitacions físiques, i és aquí on alguns del membres del grup han de procurar no extralimitar-se en  els seus esforços a l'hora d'enfrontar-se amb els reptes de la pedra seca, una pedra que, per molt seca que sigui, s'ha d'aixecar del terra per a canviar la seva ubicació a la que li pertoca, en la construcció que determina aquest tipus d'arquitectura.

Un dels membre de l'equip ha estat comminat, pels consells facultatius als que s'ha sotmès, a l'abstinència d'aixecar pesos que li puguin deteriorar encara més la seva malmesa estructura física, i ha volgut escenificar aquesta circumstancia en una emotiva trobada amb els companys del grup.

La jornada s'ha iniciat amb una trobada al Bosc de Pedres, indret  que ha esta concebut pel fruit de la imaginació artística d'aquest company al que li han trobat les seves limitacions físiques. Allà s'ha portat a terme una tasca en la que tothom ha col·laborat per a magnificar l'entorn en el que es desenvolupa aquella activitat lligada amb la pedra seca, escampant les pedres per a que tothom que s'hi vulgui apropar tingui a la seva disposició les eines necessàries per a deixar-se emportar per la seva més íntima imaginació.

La jornada ha esta conclosa amb un esmorzar especial, una  celebració d'aquest iniciàtic moment quotidià  en el que l'homenatjat ha obsequiat els seus companys per a deixar empremta d'aquest moment transcendental.

Seguim comptant amb tu, com a concebidor d'elements artístics en el món en el que es mouen les nostres activitats, i com a conseller en els desenvolupament de les nostres accions en les tasques que hem d'escometre. Ara pot ser no aixecaràs pedres, si més no d'una determinada dimensió, però sí que aixecaràs els nostres ànims en la gran dimensió d'allò que ens uneix.

Moltes gràcies Josep.