La restauració de la barraca d’en Pau Jonoll va avançant

El grup de pedrasequers avui ha estat reduït al que es podria dir un grupet. El que, en termes militars, és una esquadra, és a dir: quatre de tropa i el caporal.

Tot fa pensar que alguns elements es resisteixen a donar per acabades les vacances que estableix el conveni col·lectiu de l'aixecador de pedres. D'altres, s'agafen la baixa per a passar uns dies al balneari del Taulí, aprofitant les rebaixes quirúrgiques d'estiu. El cas és que falten mans per a tanta pedra, tot i que la feina va avançant a bon ritme. Els que hi són penquen multiplicats, pot ser perquè no queda espai per a tant renec.

La barraca ha estat buidada de tota la runa acumulada al seu interior, les pedres arxivades per mides i formes i les parets han començat a pujar fins que s'ha donat la veu de final de jornada.

- Ep! Que són dos quarts d’una.

La barraca ha quedat com podeu veure a la imatge, i els pedrasequers cap a casa, a treure's la brutícia de sobre abans de seure a taula pel dinar, que són molt polits tots ells.

Reprenent la feina

Les vacances poden servir per a restaurar les energies consumides en el decurs de les jornades laborals, o no, depèn a què es dediqui aquell temps. Els pedrasequers s’han reincorporat a la seva feina amb uns ànims bastant potents, fet que suposa que el seu temps no ha estat consumit a les discoteques de la costa, tot i que algun presenta un bronzejat sospitós. Ho demostren amb el inveterat nivell de renecs rondinaires sobre la pedra que ha d'anar en aquell lloc i els matolls que s'han de tallar o mantenir. Al cronista li venen ganes d'amanir el festival que es porta a terme cada dimarts amb la música de la cavalcada de la Valquíria, d'en Wagner, que se li escau molt bé.

 L'any 1853, un segle abans de la fundació de la nostra entitat, en Pau Jonoll pagava religiosament els impostos per tal de mantenir els seus drets sobre la vinya del Roldora, aquesta circumstància ha fet que se li dediqui la barraca de la qual han iniciat la restauració avui, que figurarà al catàleg de barraques amb el número 141.

La construcció va tornar a veure la llum el 25 de maig passat i, com sigui que es troba en una ubicació ben aprovisionada d'ombra, és ara una bona època per a procedir a la seva reconstrucció.

Els aixecadors de pedres no han oblidat el manual del bon barracaire per a procedir, molt ordenada i acuradament, a la recuperació de tan valuosa peça. Ha estat netejat de matolls tot l'entorn, s'ha obert una via d'accés més transitable que la que tenia i, tot seguit, es comença a buidar l'interior de tot el que conté. Tot fa pensar que va implosionar, com una bombeta incandescent, ja que fins i tot la llinda és dins.

 Això és el que ha donat de si la jornada. A dos quarts d’una, els follets del bosc han arreplegat les eines i han marxat contents i feliços, cadascú a la recerca de la seva Blancaneus que li tingui el dinar a punt.

Nova troballa. Barraca número 142 dedicada al Josep Mª Torras i l’Anna Pallejà

Alguns pedrasequers no fan vacances i dediquen el seu temps a la recerca i localització de nous elements construïts en pedra seca, activitat que ha donat un resultat molt interessant.

En un acte de col·laboració entre els conservadors de la memòria, quines cames cansades no els permeten els desplaçaments que requereixen les tasques de prospecció, i els que encara poden desplaçar-se entre matolls i bardisses amb una certa agilitat, s'ha fet la troballa d’una construcció molt maca i singular: una barraca amb avancé o, dit d’una altra manera, una barraca de dos cossos, com es pot veure a una de les imatges que s'adjunten.

L'accés, un pèl complicat en el moment de la prospecció, ha estat simplificat gràcies al sender que han obert els incansables aixecadors de pedres, transitable amb molta més comoditat.

Cal agrair les indicacions d’en Josep Sors per a la troballa, soci amb més antiguitat de la nostra entitat i etern col·laborador en les tasques de secretaria. Les fotografies són del també soci veterà Jaume Torrens, l'esquema és obra del màster pedrasequer Joan Roura.

Restauració exprés de la barraca número 140, o “de la Sílvia”

Les dates per les que transita el calendari no són les més adequades per a dedicar-les al treball, encara que aquest sigui voluntari i no remunerat en calés. L'ambient es troba impregnat d’una flaire de vacacions: menys passavolants pel carrer i la pentinadora amb la botiga tancada. Al punt de trobada, a l'hora habitual, han concorregut quatre pedrasequers amb tres cotxes, fet poc usual però indicatiu de la desbandada que provoca el més d'agost. Segurament aquesta serà la jornada en la que es produirà el comiat per a donar pas al període de descans, o no. Posteriorment s'ha produït la incorporació de dos membres més del grup, arribant a la mitja dotzena.

L'objectiu era finalitzar la restauració de la barraca número 140, superant una certa por a treballar la llicorella, encara que presenta una gran estabilitat en la construcció ja que, posada del dret o del tort, sempre queda bé. El grup ha reeixit en la seva intenció i la barraca ha quedat finalitzada i lluint el seu número al front.

En finalitzar la jornada, s'acorda dedicar la setmana següent a descansar de les activitats manuals o feixugues. Temps de reflexió.

De barraca en barraca ...

La 139

La barraca número 139 ja llueix el seu plomall de lliris, com un titot mascle en la seva dansa per a enllepolir la voluble femella. També ensenya el número que li correspon, gravat a la seva solapa molt primorosament per a identificar-se correctament davant les autoritats competents.

Tot seguit, el grup de pedrasequers ha adreçat les seves passes cap a la barraca número 140. No és que segueixin l'ordre de la numeració, és que aquesta era, suposadament, una que podia trobar-se en una ubicació amb una mica més d'ombra que qualsevol de les altres, fet que ha estat una lamentable pífia ja que, en aquell xaragall ple de matolls no n'hi havia cap que proporciones la protecció que necessita un adult en possessió de les seves capacitats mentals. La tropa s'ha fet un tip de tallar bardisses a tort i dret, fins a aconseguir un perímetre que els permetés treballar al voltant de l'obra amb una certa comoditat. Afortunadament per a la salut dels abnegats aixecadors de pedres seques, l'estat d’aquesta barraca no era massa lamentable i han pogut tapar-la amb una certa celeritat, tot i que arranjar la plaça davant la porta per a poder accedir-hi ha estat la feina més feixuga, conclosa just en el moment que algun dels membres del grup començava a fer olor de socarrimat, sota aquell Sol tan poc sensible a la feblesa de l'ésser humà.

La 140

En el decurs de la propera jornada quedarà poca cosa a fer en la barraca número 140. Es posarà la terra al capdamunt, on seran plantats els corresponents lliris, se li gravarà el número que li pertoca i serà batejada. Tot seguit, la tropa enfilarà el camí cap a la següent construcció a domesticar, que ja està ullada.