A la barraca de Cal Co ja no falta pedra.

El cronista ja ho havia anunciat. Alguns pedrasequers tenen més experiència en localitzar pedres amagades que en apilar-les després, i això es va demostrar en el decurs de la jornada. Una bona part de la tropa es va escampar pel bosc, a la recerca dels rocs que juguen a amagar-se, però que sempre són trobats, com les trufes són ensumades pel voluntariós senglar. I van aparèixer un munt de peces, de diferents mides i formes, que es van anar acostant a l'obra per a ser hissades fins al lloc que li tocava a cadascuna, ni més amunt ni més avall, ni més a la dreta ni més a l'esquerra, allà, sí.

- Ep! Pareu, que ja en tenim prou -van anunciar des del sostre de la construcció.

El resultat final és que la barraca ja té el forat tapat, i ben tapat. Ara ja es podrà aixoplugar el gripau inquilí de la barraca, tot i que, pot ser, a ell o ella li agradi la pluja, això ja és una qüestió de gustos particulars.

També se li ha gravat el número que li correspon en el seu lloc dins de l'arbitrària llista de la catalogació de barraques de pedra seca: el 26. Ara resta omplir de terra el sostre, plantar els ornamentals lliris, instal·lar el venturós caramell i procedir a la cerimònia d'immortalitzar el moment per mitjà de la fotografia, però això no serà en el decurs de la jornada següent, ja que hi ha una celebració que mantindrà el grup immers en la feixuga tasca de pair les viandes del convit.    

Arreveure!!

A Cal Co falta pedra! (ja s'havia avisat)

Pel davant

Els pedrasequers van i venen. Alguns falten uns dies, altres s'incorporen, el cas és que sempre es forma un grupet per a jugar amb les pedres, per a beneir-les amb el privilegi de formar part d'una barraca de pedra seca. El pedrasequers que les remenen ara passaran a la història i, pot ser, alguns romandran en la memòria impresa o digital, però les pedres sempre hi seran allà, en forma de mur, de llinda, de petxina o de caramell; honorant els que les van instal·lar al seu lloc.

Abans que el cronista li agafi un aire melodramàtic, millor serà explicar en què ha consistit l'obra d'avui. Si, com es deia al començament, han faltat uns quants obrers, també s'ha incorporat un company que havia anat a fer un vol per l'Himàlaia, a caminar, passar fred i afartar-se de dal-bhat principalment. No us podeu imaginar com es troba a faltar un entrepà de pernil per aquelles terres, en les que el cronista també va gastar uns dies de la seva vida.

Pel darrere

Entre tots han progressat amb l'objectiu d'anar tancant la barraca, tot reforçant la llinda per a que quedi una bona entrada. Com ja s'havia anunciat en cròniques anteriors, ara cal aprovisionar-se de pedra, que la que roman per allà escampada és petita i de poc profit per a l'objectiu que es proposa el grup. Però això no serà cap problema, ja que, hores d'ara, tenen més experiència en trobar pedra que en apilar-la.

L'inquilí (o inquilina)

Avui ha fet presència l'inquilí de la barraca, pot ser per a controlar la marxa de les obres. S'ha passejat per allà amb aires de superioritat, estirant el nas cap al cel i amb passes curtes però decidides. Els pedrasequers li cedien el pas, per tal de no incomodar-lo, fins que ha decidit retirar-se per a no interrompre la marxa de les obres. Hores d'ara no se sap si era mascle o femella, d' haver-se identificat coma a pertanyent al sexe femení, pot ser algú s'hauria arriscat a fer-li un petó al nas, amb l'esperança que es convertís en una voluptuosa princesa alliberada d'un cruel malefici que, ves a saber com mostraria la seva gratitud.      

Endavant amb la barraca de Cal Co

Després d'un recés, provocat per les pluges de la jornada anterior, el grup ha avançat en la restauració de la barraca de Cal Co aprofitant la bonança de l'estiuet de Sant Martí.

Allò a l'interior que es presumia un amagatall no l'era pas, va resultar una esllavissada de pedres que ha estat solucionada en el decurs de la jornada. Tanmateix, han estat pujats els muntants fins allà on s'ha cregut convenient, suports sobre els que ha estat instal·lada la llinda. Ara es produeix una diversitat d'opinions al respecte de l'alçada de la porta: uns diuen que és massa baixa i altres que ja està bé, que no costa tant ajupir-se per a passar, tot depèn de la ronyonada de cadascú. La cosa no ha anat més enllà, donat que el problema principal és la manca de pedra de qualitat (us sona això?) i l'excessiva amplada de la construcció. Queda clar que no es poden fer servir bigues, la bíblia del bon barracaire les prohibeix taxativament, i s'haurà de fer un esforç sinàptic per a trobar una solució, que no tot és lluir múscul.

Aprofitant les anades i tornades a la ubicació de la barraca, s'ha aprofitat per a traçar un nou camí. Alguns membres del grup han presentat les seves queixes a propòsit de la seva inclinació, manifestant que és massa costerut. S'haurà de demanar a la secció d'obres públiques que el torci una mica i escampi les seves ziga-zagues per aquella costa, no sigui que els pedrasequers consumeixin les forces in itinere , és a dir: en el desplaçament al lloc de treball, i després no puguin aixecar ni el sagrat esmorzar.