Quan es restaura o es construeix una barraca,
l'esforç que fan el membres del grup és considerable. Aixecar pedres per a
canviar-les de lloc té una importància fonamental per al objectiu que es proposen,
i l'energia consumida està lligada al número de pedres que cadascú és capaç de
traginar. La tasca que ara fan és molt diferent, no s'aixequen pedres però cal
estar disposat a no parar de ballar, dall en mà, envoltat dels matolls que
estan demanant canvi de lloc. I aquest ball té una música que no para, a ritme
de les més mogudes bachatas de Romeo
Santos: tres passes cap a l'esquerra i remenada de cul, tres passes cap a la
dreta i remenada de cul, i així fins a l'hora d'esmorzar, fer la nutritiva pausa i tornar a començar.
La jornada d'avui ha servit per a arribar a
l'aigua del gorg i, malgrat no ficar-s'hi de peus, la major part dels jardiners
circumstancial ha acabat amb les sabates xopes; l'excepció ha estat un company
que calçava botes de pescador, previsor ell. L'aigua de les pluges caigudes
recentment havia quedat allà, enganxada a la vegetació que s'anava tallant i
trepitjant.
No cal dir que el lloc serà només reconegut
pels més vell, aquells que de ben petits anaven al riu a passar l'estona apedregant
granotes amb el mandró. Pot ser per això ja val la pena l'esforç que s'engoleix
aquesta feixuga tasca: per retornar la memòria en enyor d'altres temps en els
que el paisatge proper era valorat i es mirava de cara, sense enlluernaments de
paradisos llunyans vistos a través de pantalles de plasma.
La il·lusió durarà el temps que l'arítjol i l'esbarzer
tornin a ocupar l'espai que ha quedar lliure, igual que ha passat amb la Font
de l'Esquirol, però aquest efímer moment serà gaudit i recordat, i pot ser es
tornin a contar històries viscudes pels que són guardians de la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada