Reprenent les
seves activitats barracaires, els membres del grup s'han presentat avui davant
les romanalles de la barraca número 94 o "d'en Josep Gibert".
Josep Gibert i Clols
(Valls, Tarragona, 1941 - Terrassa, Barcelona, 7 d'octubre de 2007) fou un
paleoantropòleg. Doctor en Ciències Geològiques, deixeble del Dr. Arteaga. Catedràtic
de Ciències Naturals dels instituts de Montcada i Egara i, des de 1983,
directori i posteriorment investigador de l'Institut de Paleontologia de
Sabadell.
En 1976 descobrí
el jaciment de Venta Micena (Orce, Granada), on en 1982 van aparèixer les restes
humanes que, un cop publicat a la revista Paleontologia i Evolució en el any
1983 i difós en tots els mitjans espanyols, passà a la història amb el nom de
Home d'Orce.
 |
| Estat inicial |
Els membres del
grup s'afanyen en gratar la terra i aixecar les pedres caigudes de la barraca,
pot ser amb l'efímera esperança de trobar algun os, encara que sigui de xai o
conill, però la seva esperança es va buidant de contingut, com aquell concret
interior.
 |
| El grup en marxa |
Prop d'on es
troba aquesta pila de pedres, hi ha un tancat en el que es mouen uns cavalls de
bona planta, unes bèsties que fan goig de veure. Un d'aquells animals està molt
atent de les activitats del grup a qui esguarda constantment, pot ser més
encuriosit pels renecs que surten d'allà que per la tasca pròpiament dita que,
ja em direu, què l'importa a un cavall?
 |
| Com ha quedat avui |
A mig matí es
presenta un aprenent, un home que ha iniciat la construcció d'una barraca de
pedra seca dins del tancat de la torre que té allà prop. La seva intenció és la
de observar els treballs de reconstrucció, aprenentatge que després li hauria
de servir per a continuar la seva obra. Però és un pèl dificultós seguir el
progrés d'unes tasques en les quan cadascú diu la seva, i les pedres pugen i
baixen en funció de l'estat d'ànim de cadascú. El resultat final no se sap bé
quin serà, però la diversió no li ha faltat pel tip de riure que s'ha fet.
A quarts d'una
s'ha donat per finalitzada la jornada laboral i els membres del grup, con els
nans de la Blancaneus, han enfilat el camí de tornada, amb les eines a
l'espatlla, pel corriol que menava cap a l'aparcament dels cotxes.
Estic molt contenta de que la barraca 94 que tinc al costat de casa porti el nom del meu pare. Se que ell estaría orgullos i segur que haguès compartit aquesta tasca amb vosaltres. Ell em va fer estimar la natura mentres buscavem fòssils arreu del país. Cuidarem la barraca i com bé dieu, estarà "vigilada" per uns animals un pel curiosos. Gràcies per la tasca que feu de recuperar la historia del nostre país. Patxu
ResponElimina