Restaurant la restauració

Quan una barraca es restaura i, solemnement, es procedeix a la seva inauguració no vol dir que la tasca s’ha acabat. Aquestes construccions són vives i requereixen d’un manteniment periòdic, i més encara si es troben en zones de pas de vianants, que no tots els passavolants són respectuosos amb el que es troben pel davant, en el seu camí.

La barraca número 13, la de la costa del Jan, es troba a ran del camí que puja cap a Castellar Vell, un corriol bastant transitat per les persones que accedeixen a peu a aquell emblemàtic paratge o que, simplement, segueixen el circuit de Natura que va publicar i marcar el Centre Excursionista de Castellar ja fa un bon grapat d’anys. A banda de l’entestament de les bardisses en créixer allà on fan més nosa, els cadells d’home -no gaire ben ensinistrats-, tenen una inveterada tendència a enfilar-se allà on les seves cames els hi permeten i tot fa pensar que, l’estructura de l’esmentada barraca, els atreu de forma irresistible. Coneixedors que a un dels seus costats s’havien desprès algunes de les pedres que tan curosament havien col·locat, els pedrasequers han anat a guarir la ferida, tot i que és la tercera vegada que assisteixen d’urgència aquesta construcció que, preveient les circumstàncies comentades, ja es va restaurar aglutinant les pedres de la seva estructura interior amb ciment, fent-la més sòlida i foragitant el risc d’esfondrament.

Les tasques escomeses no han estat de gran calibre, motiu que ha permès la tropa fer un esmorzar campestre, buidar el pap de renecs i tornar d’hora cap a casa contents i sadolls per la feina feta.

La pedra va apareixent

Oi que s’havia dit que la pedra era absent allà on es necessitava? Aquest repetit “mantra” ha estat entonat pels pedrasequers en un acte de meditació conjunt, asseguts al terra, les mans unides en símbol de pregaria i escoltant música de Georgie Dann. Aquesta extàtica actuació coreogràfica els ha portat a tenir una visió, fet que els ha esperonat a esmolar la seva capacitat olfactiva i ensumar les cobejades pedres allà on semblava que no hi fossin, amagades com preuades tòfones.

Que si tu estires una mica per aquí i jo estiro una mica per allà, han estat acumulades pedres que permetin finalitzar la construcció a la propera escomesa i tenir-la a punt per a les visites d’alta distinció que s’esperen pel dia 5 de desembre, personatges que volen copsar l’habilitat del grup d’esportistes del roc pelat per a apilar pedres de forma tan ordenada. En el proper fascicle sereu informats de qui són aquests dignataris i el motiu de la seva visita. De moment ja en teniu prou.

Celebració

Els pedrasequers celebren els seus aniversaris com la Guardia Civil fa les rondes, és a dir: per parelles. L'extraordinària jornada d’avui ha estat dedicada a la constatació del pas del temps a través del Francesc i del Ramon, que no endevinaríeu mai l’edat que tenen (i millor que no ho feu, no sigui que us passeu i l’haurem esguerrada). Com gent guerrera que són (i pot ser encara ben trempada), el grup ha estat convidat a un esmorzar al xiringuito de Les Arenes, a l’aire lliure i amb l’única calefacció que els hi pugui aportar l’astre rei, càlida responsabilitat que es va cedint a l’ànima del porró a mida que progressa l’esmorzar. Les veuetes que sortien com arraulides bafarades en arribar, es tornen greus interjeccions en la sobretaula de cafès amb gotes, moments extàtics en els que tots
tenen raó i critiquen sense mesura els seus enemistats, absents, és clar! Queda constatat que Ruavieja és el sèrum de la veritat.

Olives, patates fregides, mongetes amb cansalada, més cansalada, botifarres de dues races (blanca i negre) i pa torrat contribueixen a eixamplar els nivells de colesterol, substància pot desitjable que s’ha de rebaixar en el decurs de les jornades laborals, és a dir: trobant i aixecant pedres.

- Escolta’m un moment! I les postres?
- Ostres tu! Disculpeu però no n`he pensat en postres.

Un cop tothom reia content, fins i tot els que havien de pagar la festa, el pare carbasser va fer un anunci de transcendental rellevància: s’estava gestionant un contracte de treball. Hi havia una petició per a construir una barraca al mig d’una rotonda en una població propera, ara calia establir les condicions i es demanava opinió a l’assemblea general d’aixecadors de pedra.

- Que ens paguin l’esmorzar cada dia de treball.
- Que la pedra sigui bona, que es trobi en els límits del municipi i de mides variades.
- Que posin una placa informant dels constructors.
- Que paguin ells tot el material.
- Home! Això ja se suposa, no?

Se n’ha pres nota i la comissió negociadora presentarà les demandes en una reunió que tindrà lloc demà. Un cop sigui signat el contracte, es farà públic el lloc on lluirà aquesta nova meravella. S’ha de tenir en compte que no es tracta d’una restauració en mig del bosc, serà una construcció totalment nova en zona urbana.

Si us plau: trobeu pedres!

La inveterada manca de pedres en les restauracions dels pedrasequers ha esdevingut una urgència de primer ordre. La barraca de l’Enric de la Fonda està quasi acabada, esperant pacientment que siguin trobades les pedres que necessita per a la seva completa reconstrucció. Però, això sí, han de ser pedres de qualitat. No s’hi val portar pedres d’aquelles de conglomerat que s’esmicolen entre els dits, ha de ser una pedra dura, resistent als cops i, addicionalment, que presenti unes formes regulars, vaja: més
o menys com un carreu. Però que no es noti massa, que passi desapercebut com a pedra casual, trobada al mig de les bardisses amb ànsies de convertir-se en barraca.

Els esportistes de la pedra seca han pres un compromís: en el cas que es donin les condicions esmentades al paràgraf anterior, la barraca número 16 serà una realitat en el decurs de la propera jornada de treball. Paraula d’honor!

El cronista s'atreveix a encoratjar a tots els seus lectors que, si troben alguna pedra que s’acosti a les característiques descrites, l’agafin i facin una aportació voluntària. Aquest gest generós i altruista serà compensat amb una menció honorífica en el decurs de la inauguració de l’obra. Penseu que això romandrà pels segles dels segles i sereu recordats per tots aquells que no tindran ni idea de qui sou. Les pedres les podeu portar a la plaça Calissó el proper dimarts a les vuit del matí; dia, lloc i hora que fan servir els atletes lítics en les seves trobades per al recompte de braços, tot just abans de desplaçar-se cap al “tajo”. Allà seran seleccionades passant un estricte control de qualitat, rebutjant les que no siguin homologades, que les haureu de tornar cap a casa. Ja ho sabeu, us feu responsables de la finalització d’aquesta tasca en el termini indicat, altrament no es poden demanar responsabilitats als abnegats aixecadors de pedra, que prou fan en el seu afany de reeixir en la feixuga càrrega de la litúrgia de l’esmorzar de cada dimarts, acaronats pels braços nus de la mare Natura.

De moment, la llinda i d’altres pedres d’una certa rellevància, ja han estat ubicades al lloc que les hi pertoca.

Restaurant la barraca número 16

La família Olivé, els de la Fonda Olivé de Sant Llorenç Savall, devien ser molt populars en aquella població, si més no el Ramon i l’Enric, ja que han prestat els seus noms a la toponímia que assenyala diferents indrets de la geografia propera al turó del Castelló. A saber: L’avenc del Ramon del la Fonda, la font de l’Enric de la Fonda i, ara també, la barraca de l’Enric de la Fonda, que repeteix topònim i guanya al seu germà(?) per 2 a 1. A la Fonda Olivé fa temps que no es pot celebrar cap cerimònia, per haver desaparegut en l’espai físic i només romandre en la memòria de tots aquells que van passar allà bones estones, aixecant gots plens de bon vi, que baixaven buits, i engolint les apetitoses menges allà cuinades.

 Ara, els pedrasequers escalfen els seu físic aixecant rocs per a restaurar la malmesa barraca de l’Enric, pot ser amb l’esperança de compensar aquest esforç amb les delícies que pugui proporcionar alguna fonda propera.

- Escolta noia! Jo peus de porc a la brasa.
- Jo botifarra. Mitja blanca i mitja negra.
- Poso mongeta de ganxet i amanida per a compartir?
- I tant, maca! I una mica de cansalada també.

Mentre tant, han desenterrat una pedra enorme que havia passat desapercebuda als constructors originals de la barraca. Una mena de dolmen que han hagut d’arrossegar i hissar amb l’ajut de l’argue, tot i complementar el servei d'aquest mai ben ponderat estri amb palanques de ferro i pals d’alzina. La pedreta ha quedat reposant sobre uns pals al capdamunt de la barraca, a l’espera d’assignar-li la ubicació definitiva que, donades les seves dimensions, quasi taparà la meitat del sostre de la construcció. Tot i que el material és poc consistent, el grup no tindrà cap problema en reeixir en les seves pretensions, com és costum i notori per l’historial que acumulen.

 De moment, l’alzina que fa de sentinella al costat de la porta s’ha salvat.

Ara és el torn de la barraca número 16

Ja coneixeu el perpetuum mobile de la condició pedrasequera d’aquest grup: barraca nova: falta pedra. I així successivament, sense cap remei conegut per a tancar aquest cicle infinit que no sigui anar a trobar la pedra que falta.

La barraca número 16, altrament coneguda com “de l’Enric de la Fonda”, va patir aquesta maledicció i el seu badall cap al firmament no va tenir aturador. Faltava pedra per a tapar aquell trau a la clepsa. 

Amb motiu de prendre les mides per a omplir de dades la fitxa de la barraca número 145, trobada pel company Jordi Guillemot i batejada en el nom de guerra d’aquest: “Cau del Guille”, i que es troba prop de la construcció esmentada anteriorment, es va comprovar que es podia trobar pedra per les rodalies, sense haver de fer grans excursions. Els membres del grup, especialistes en ensumar les pedres, ràpidament les van trobar no gaire lluny de la construcció i han aventurat a emetre el judici que n’hi haurà prou material com per a callar aquell bram perpetu en el que s’havia quedat la barraca número 16.

La resta de la jornada ha estat consumida en l’entreteniment de netejar l’interior de la barraca, gastant una bona estona en foragitar una arrel d’alzina reticent a abandonar el lloc, netejar de bardisses el camp de treball i apilant les pedres que, porugues de ser trobades, s’amagaven entre els matolls condemnats a desaparèixer. Però ara s’ha posat de manifest l’eterna polèmica de la diversitat d’opinions; una alzina que ha tingut l’atreviment de créixer just a la porta de l’entrada, ha dividit les voluntats dels pedrasequers en dos corrents d’opinió ben contrastades: un grup és partidari de fer-la fora, l’altra grup vol deixar-la allà on ha crescut durant un bon grapat d’anys. S’ha decidit convocar un referèndum pactat per tal de prendre la decisió que obtingui la majoria de vots, ara cal decidir la data i donar el tret de sortida per a la campanya electoral. No caldran ni paperetes ni urnes, no fos el cas que aquests innocents estris cridessin a la congregació de goril·les forasters armats amb porres.

Fent brollar la font del Carner

Els pedrasequers es mouen, circumstancialment, de la sequera a la humitat. La font del Carner havia estat denunciada perquè no rajava aigua, fet que no es podia passar per alt i que posava en un cert risc el prestigi del grup que, abans de inclinar les seves intencions cap a la vertiginosa afició a aixecar pedres, havien estat immersos en una memorable tasca d’arranjar les fonts conegudes de l’entorn, principalment aquelles de les que brollava el transparent i insípid elixir de la vida.

La font del Carner va veure feta realitat la seva posada de llarg l’any 2007, en vida de l’estimat Pere Cardona, qui va gravar la pedra que indica el nom i aquesta data, identificació que roman instal·lada al costat del forat pel que brolla l’aigua.

 - Escolti, si us plau. I per què deixa de brollar l’aigua de la font? - pregunta una mestressa de casa que anava cap al Mercadona.

- Doncs miri, senyora. Aquestes fonts feréstegues es troben envoltades de vegetació de diferents mides i condicions. És sabut que les arrels dels elements vegetals que la mare Natura va tenir l’idea d’escampar pel món, tenen una certa dèria per l’aigua, que és ni més ni menys l’element que les ajuda a mantenir-se esponeroses i créixer. Doncs, com a conseqüència d’aquesta ànsia per l’aigua, les arrels s’allarguen a la cerca i captura del vital element, fet que les empeny a submergir-se en el corrent i taponar les vies de sortida del líquid. Li ha quedat clar?

Els fontaners transitoris, alertats per la ja il·lustrada senyora, han fet acte de presència a l’esmentada font amb la intenció de fer retrocedir les invasores arrels, que taponaven el tub que transportava l’aigua des de la seva sortida natural fins al lloc on brolla.

La imatge que es mostra, ensenya uns obrers girats d’esquena prop de la font. No volien ser reconeguts per mor de perdre el seu guanyat prestigi com aixecadors de pedres, que no és el mateix que el de desembussadors de fonts. Posem ordre, si us plau.

El cronista ha estat suggerit d’abstenir-se d’escriure la crònica d’aquest dia de tasques de calibre menor però, com deia l’escriptor García Márquez, “hay que mantener la mano caliente” per a evitar la frustració que representa enfrontar-se a un paper en blanc.