Avui, res a destacar

L’arqueòleg britànic Howard Carter es va fer un tip de gratar el terra d’Egipte a la recerca de la tomba del faraó Tutankamon, tot i l’experiència que acreditava i les lliures esterlines que li omplien la butxaca. Set anys garbellant la sorra del desert a la recerca d’un indici, d’algun senyal que li facilités el camí cap al seu anhel. I va ser el marrec Husein, encarregat de mantenir hidratades les goles dels obrers, qui va trobar la tomba aplanant amb les seves mans la sorra per a reposar amb comoditat el cul, cansat d’anar i venir amb el ruc que carregava l’aigua.

Aquesta introducció és a mode de disculpa de les pífies del grup en les seves recerques de patrimoni local, res de tombes ni mòmies, ja que, en la jornada d’avui, se n’han fet un tip de desbrossar la riba del riu a la recerca del rastre de les dues passeres que, segons diuen els guardians de la memòria, havien d’acompanyar la que van trobar en el decurs de la jornada anterior. També és possible que no existeixin, que tot sigui un al·lucinació o diplopia d’uns testimonis un pèl carregats de ratafia, medecina que guaria tots els mals en aquella època.

Però el desencís d’avui no minva ni un gram l’abundós entusiasme acumulat en el cos dels membres del grup. Per tal d’esvair les boires del dubte, en el decurs de la propera jornada es dedicaran a la recerca de patrimoni pel tros de món que hi cap a Les Arenes, amb la il·lusió de trobar quelcom digne de presentar en públic.

Ànims, companys! Que no decaigui la festa.

Vel·leïtats arqueològiques

Doncs alguna cosa s’ha trobat, en aquesta recerca entre rocs i bardisses per a desvetllar allò que fa temps que roman ocult de la mirada del passejant distret i esporàdic.

Els que eren molt infants quan existien aquests elements, recorden que hi havia alguna passera que permetia atansar l’altra riba del riu Ripoll en el camí que mena cap a Sant Feliu del Recó, a l’alçada de Can Juliana. Els conservadors de la memòria en senyalen tres.

De moment ha estat trobada la més alta i propera al pont de Sant Feliu del Recó. Pel que es pot deduir, aquesta passera es suportava sobre uns pilars d’obra en els dos extrems del seu recorregut. També ha estat trobada part de la ferramenta que es va utilitzar en la seva estructura, concretament unes bagues de ferro forjat a tots dos costats i quatre peces rodones, també de ferro, encastades a la pedra de la banda dreta, suposadament per a encabir els puntals que suportaven la passera. La part esquerra roman orfe de més troballes.

A l’espera de més novetats, la pedra es va assecant per a tornar a ser útil en la seva aplicació pràctica.

Feina feta. La barraca de Mas Astafort ha estat inaugurada

 El grup ha celebrat avui la finalització de les obres de reconstrucció de la barraca número 117, o “de Mas Astafort”.

Ha estat refeta la cúpula en la que, després d’abocar-li un bon tou de terra, han estat plantats els lliris que l’ornamentaran, amb les seves vistoses fulles i les més espectaculars flors, quan surtin.

Els pedrasequers es mostres molt satisfets de la seva obra, i ho demostren posant a la fotografia que han fet al seu voltant. Realment ha quedat molt maca.

A mig matí, estant tots enfeinats, s’ha rebut la visita d’en Mariano, un col·lega i amic francès que gestiona la pàgina http://www.topopyrenees.com/ amb un contingut d’imatges i excursionisme molt interessant. Visiteu-la!

Les previsions de l’agenda dels aixecadors de pedres incorporen una pausa en la jornada vinent, ja que la dedicaran a la realització d’una obra social i, un cop enllestida, faran una prospecció pel riu Ripoll a la recerca d’elements del patrimoni local. Desitgem-los punteria i que trobin moltes coses aprofitables.

Premi pels barracaires

Ja és conegut de tothom que la feina feta pel grup és del tot altruista, sense remuneracions externes que ultrapassin la pròpia satisfacció de veure realitzat un projecte de recuperació de la memòria històrica, aquella inserida en l’inconscient col·lectiu que es vol ver conscient.

El Grup de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar ha estat guardonat amb una distinció que reconeix la feina feta. La secció d’Esquerra Republicana de Catalunya de la nostra població ha tingut la deferència de pensar en el grup com a mereixedor d’aquest preuat reconeixement. I tots els membres del grup volen expressar el seu agraïment per aquest guardó que els esperona a continuar amb la seva discreta tasca.

La terrassa del Mirador va constituir l’escenari en el que es va celebrar la cerimònia de lliurament, coincidint amb la “Beca Oriol Papell” lliurada en el mateix acte. Després d’uns parlaments per part dels atorgants i dels atorgats, tothom va poder gaudir d’una distesa estona mentre degustaven el piscolabis allà preparat per a l’ocasió.

La barraca 117, o "de Mas Astafort", ja llueix

El ternal treballant

L’absència de crònica de la jornada anterior ha estat deguda a l’absència de treball en la pedra seca, ja que tota era molla aquell dia. Avui, un dia assolellat i sec, la pedra ha tornat a l’estat en el que els  membres del grup la poden treballar: seca.

Aquella llinda, que en imatges anteriors veieu barrant l’accés en la porta d’entrada de la barraca, ja descansa horitzontal en la ubicació que li correspon, oferint un arquitrau digne dels precursors temples grecs, tot i que encara cal treballar una mica més el timpà per a proveir-lo de figures al·legòriques del mestratge dels pedrasequers.

Tot fa pensar, i el cronista es reserva el dret de corregir-se en futures cròniques, que en aquesta construcció no faltarà pedra. S’hi troba una bona quantitat pels voltants de la barraca. Una pedra molt adequada per a finalitzar l’obra sense haver de sortir a la cacera de rocs camuflats entre les bardisses.     

La barraca de Menorca

El ternal ha tornat a fer la seva feina, col·laborant en la feixuga tasca de pujar les pedres més pesants a l’alçada que les hi tocava amb el mínim esforç. Es dóna la circumstància que, en quasi totes les ocasions, costa més embolicar la pedra (i després desembolicar-la) que fer-la volar pels aires absent de gravetat. Déu t’ho pagui, ternal!

La barraca d'aquí

Com podreu observar a les imatges que s’adjunten, el frontispici de la construcció ha quedat bastant equilibrat, dotat amb unes pedres d’una mida bastant regular que recorda el de la Naveta dels Tudons, ubicada a Menorca. A l’illa van tenir la sort de trobar pedra més gran i ben tallada (o la van tallar), carreus que assenten molt bé uns sobre els altres utilitzant la tècnica ciclòpia en la que eren experts, i d’això ja fa uns  3.000 anys. El nostre grup d’aixecadors de pedres ja va camí d’aconseguir aquest nivell de virtuosisme. Compareu les imatges i trobareu les similituds que la vostra imaginació sigui capaç de crear, deixeu-la volar.  

En el decurs de la propera jornada es farà un petit parèntesi en la restauració d’aquesta barraca. Està previst fer una descoberta pel terme veí de Sant Llorenç Savall, que estarà guiada de la mà del company Jordi Guillemot, pedrasequer en cap d’aquelles contrades.

Progressió a la barraca número 117 i pedra seca pel món

La barraca 117

Aquests celebrats dies de rauxa i penitència són propicis per a una certa dispersió del personal barracaire, motiu pel qual ha estat un pèl minvada la tropa que ha aportat les seves forces en el decurs de la jornada d’avui. Tot i així, s’ha avançat una mica en l’aixecament de les parets de la barraca número 117, o de Mas Astafort, deixant la llinda a punt per a ubicar-la al seu lloc, amb el concurs de més forces que permetin aixecar-la a l'alçada que li correspon.

El pujador

Pedra en sec a Madeira

El cronista vol aprofitar l’ocasió per a deixar constància de la cultura de la pedra seca en d’altres recons del món. Aprofitant una passejada de sis dies pels paisatges de l’illa de Madeira, ha pogut comprovar que l’art de posar pedra sobre pedra és bastant universal. Tot i que no ha trobat cap barraca en el més pur estil pedrasecaire, sí que ha constatat la utilització de la pedra en sec per a la construcció de murs de contenció en les nombroses feixes que es distribueixen per aquella costeruda geografia, on encara es conrea la vinya per a produir l'apreciat vi de Madeira. Fins i tot ha trobat un pujador en molt bon estat de conservació, tot i les ornamentals plantes que el volen amagar de la vista dels passavolants.  

Comença a pujar la barraca número 117

Les tasques de reconstrucció de la barraca número 117, o de Mas Astafort, han continuat amb el buidat de l’interior, fins a trobar el terra sobre el que es sustenta la construcció. Addicionalment, el purisme barracaire dels aixecadors de pedres els ha portat a eliminar els muntants d’obra que sustentaven la porta d’accés, elements distorsionadors de l’estil arquitectònic clàssic de la barraca de vinya.

 

Les tasques pròpiament de reconstrucció han estat iniciades amb l’aixecament de la portalada en pedra seca, treballs que seran continuats en el decurs de les properes jornades.