Barraca finalitzada

Sí, la barraca número 107 ja té el caramell instal·lat i plenament efectiu, espantant les bruixes que es passegen per aquelles contrades quan la lluna plena es fa present.

El dia no animava gens a sortir de casa, s’havia despertat humit i plujós, apte només per a cargols i cucs de terra. Els barracaires són més cargols que cucs i s’animen, sempre i quan el plugim els deixi moure amb una certa comoditat, com era el cas, tot i que la pedra era molla i pesava més que quan és seca,

Han seguint l’ordenat procediment de transportar un carregament de pedres per a obrir la gana, esmorzar amb postres per a, després i ràpidament, concloure la feina tancant el forat del sostre, posant-li terra a sobre i plantant el caramell. Tot seguit s’han desplegat les banderes reivindicatives, s’ha lluït un posat seriós a la fisonomia i s’han pres les imatges que immortalitzaran el moment.

El titular de la construcció, en Lluís Vila, ha fet acte de presencia per a ajudar els pedrasequers en la conclusió de la seva segona llar. Com a acte d’agraïment, ha aportat una ampolla de ratafia i unes galetes que han fet les delícies dels assistents a l’hora de les postres de l’esmorzar.

La secció artística, comandada pel company Josep Llinares, ha deixat constància de la seva creativitat amb una peça d’”Art land” que, com es pot apreciar a la imatge que s’adjunta, consisteix en una rodona de pedres que encerclen una vella soca morta y una jove alzina ben eixerida, a mode de metàfora que uneix la vida i la mort dins del mateix espai, conformant un espai ben harmònic en conjunt amb la barraca.

La barraca número 107 a punt per a tancar el forat de la fontanel·la

La perseverança dels pedrasequers els condueix als seus èxits per moltes dificultats que es trobin pel camí, i més encara si aquestes dificultats fossin pedres de bona mida ja que, com passa en cadascuna de les construccions a les que s’han encarat, sempre falta pedra.

Aquest coratge cercador de pedres els porta a ensumar-les allà on es trobin, sigui prop o sigui lluny. En la jornada que ens ocupa, una part del grup s’ha dedicat a la recerca, localització i explotació d’una pedrera espontània que ha aparegut per les rodalies, transportant la preuada mercaderia per a nodrir les mans dels que les col·locaven al seu lloc, que no paraven ni per a renegar.

La barraca ha quedat bastant maca, no com per a lluir-la en un concurs però, amb el material que es troba per allà de trencadissa llicorella, no es podia fer res millor. En el decurs de la jornada vinent es procedirà al seu tancament, a prendre-li les mides, marcar-li el número que li correspon i embolicar-la amb les banderes per a la immortalització digital, sempre acompanyada dels seus emocionats rescatadors. En Lluís Vila, titular de la construcció, podrà fer la mudança. Després de tanta cerimònia, encara tindran temps per a visitar una semi-barraca propera, on s’establirà la pacífica discussió sobre si es tracta d’un barraca o, en el pitjor dels casos, només d’una prosaica pila de pedres casual.

Quedi aquí la intriga que es resoldrà en el proper fascicle.

Les pedres de la barraca 107 ja pugen

El clima és un factor determinant en l’activitat del grup de pedrasequers: si és bo es treballa, si no és bo es reposa, el cas és fer alguna cosa (rodolí de xiripa). En la jornada d’avui, el clima esbojarrat d’ahir ha fet una pausa i ha lluït el càlid sol que comença a ser agradable, lluny del canicular de l’estiu que torrava les testes i els pensaments dels obrers de la pedra.

Tot i el reduït nombre d’assistents a la crida de la pedra seca, s’ha desbrossat el camí que mena cap a la barraca, s’ha buidat aquesta fins a trobar la cota del terra primitiva, s’ha començat a restaurar part dels muntants de la porta i les parets i la zona enjardinada comença a prendre forma. No es podia demanar més, i tampoc cal córrer que el sou no varia, tot i que, segons el nou conveni, s’ha doblat l’emolument: abans no es cobrava res i ara no es cobra res de res.

Anar tancant feines i encetant de noves

La 141

La barraca número 141, també coneguda com “d’en Pau Jonoll”, ja està finalitzada. La cerimònia de tatuar-li el número que li correspon, embolicar-la amb les banderes y fer-se la fotografia de grup al seu davant per a la posteritat marca una fita en el món barracaire, el punt en el que l’ànima s’expandeix de joia per la feina ben feta y que romandrà per una bona temporada.

L’ànima torna a la seva humilitat habitual immediatament, quan el grup es desplaça cap a una barraca que es troba a poca distància de la que s’ha finalitzat, que està en bon estat de salut però que necessita una neteja de cara. Les barraques són com la dentadura, que requereixen d’atenció professional cada cert temps per a evitar que es corquin o li caiguin les peces. La visita ha servit per a fer la troballa de l’amagatall de l’escopeta al seu interior, ignorat fins a aquell moment. La memòria no declarava la identificació numèrica d’aquella construcció i queda pendent gravar-li per a una nova ocasió, tot i que s’ha aprofitat per a esmorzar al seu costat per si Déu baixava del cel amb el número agafat per les banyes, però no ha estat així, s’haurà de consultar el catàleg en tornar a l’oficina.

La de l'escopeta

La 107

La tasca de la jornada ha continuat a la barraca número 107, el sobrenom de la qual és “d’en Lluís Vila”, també a poca distància de l’anterior. Aquesta es troba amb tota la pedra escampada pel terra, fet que ha obligat a seguir el procediment adequat per a aquests casos, és a dir: es formen dos grups, uns es dediquen a traginar pedres y l’altre a arranjar l’entorn, ple de arítjols i bardisses amb unes soques ben gruixudes.

I amb aquest entreteniment ha sonat l’hora de plegar al rellotge del campanar, que ells no l’han sentit batallar però s’ho han imaginat i han tocat el dos.

Celebració

La jornada d’avui ha estat dedicada a la socialització, a la consolidació de lligams emocionals entre els membres del grup i afegits. L’excusa ha estat l’aniversari d’un dels aixecadors de pedres, que feia 73 anys que va fer el seu primer somriure i li va quedar imprès per a sempre més.

A les 9 en punt del matí, el foc ja cremava per a preparar les brases en les que s’havien de posar morenes les botifarres, la cansalada y les llesques de pa de pagès. Un pebrot i uns tomàquets de l’hort casolà complementaven l’amanida verda amb olives trencades.

Els participants van anar apareixent de mica en mica, fent augmentar el volum de les veus en les múltiples converses creuades que s’establien mentre es preparava el tiberi, delerós d’ubicar-se a la ben parada taula. El cronista va fer la seva petita aportació ajudant a torrar pa, posant-lo a taula i obrint les ampolles de vi amb el llevataps.

Un cop a taula, les botifarres i la cansalada es van passejar pel davant dels comensals deixant-se caure en els plats que les acollien maternalment. L’olla de les mongetes no va parar fins que només va quedar el suc on es banyaven despullades. El pa torrat es deixava rebregar per la vermellosa carn del tomàquet, conformant una simbiosi que cristal·litzava amb el daurat oli del setrill. El vi s’abocava en els gots i en el porró - que no era carlí -, amatent de la seva funció d’ajudant en la deglució d’aquelles suculentes menges, i d’engrescador d’ànimes en pena o soporífer obnubilador de voluntats, en funció del volum trasbalsat.

En aquella estreta i llarga taula es van establir tres entorns de conversa en funció de la geografia: un a cadascun dels extrems nord i sud i un altre al centre del que era partícip el cronista, on es va arribar a un elevat nivell de virtuosisme en les exposicions de les teories sobre la creació i evolució de l’Univers, desvinculant-lo totalment de les qüestions teocràtiques. Es pot dir que tot plegat va acabar en un pacífic empat.

Els carquinyolis, la mistela, el cafè i els licors van posar fi a la festa carregant a la tropa amb més alegria que la que cadascú havia portat de casa seva. D’això es tracta.

Gràcies Ramon.

Dins la barraca número 141, o d'en Pau Jonoll, ja no plou

Quan es dóna per finalitzada la restauració d’una barraca? En quin moment es pot dir: - Això s’ha acabat? Hi ha construccions que tenen una finalització més mancomunada, en les que es requereix una col·laboració constant fins a la seva finalització, quan calen més de quatre mans per a posar la tapadora al seu lloc, més cabassos per a pujar la terra i tants dalls com lliris es planten finalment. D’altres construccions, com la que ens ocupa, tenen una conclusió més difosa pel tipus de pedra emprat, per no haver lliris que plantar en un sostre pedregós, orfe de terra on arrelar. En aquest cas sempre hi ha un pedrasequer que posa l’última pedra, i és a llavors quan es diu – Apa nois!. Això ja està -, tot i que, estimat lector, encara podries anar-hi tu i afegir una pedra més a la pila; serà teu, doncs, el mèrit d’haver acabat la barraca. Ets convidat a fer-ho!

Si en Pau Jonoll aixequés el cap d’allà on el tingui reposat i ben pelat, estaria ben cofoi de la barraca que li ha estat dedicada pel grup d’aixecadors de pedres, tot i les dificultats amb les que s’han trobat. La llicorella és molt trencadissa i no presenta grans llosses consistents per a tancar amb un sostre baix, això ha obligat a anar apilant pedra més petita que, com a conseqüència, obliga a la forma final que té la barraca, com es pot veure a la imatge. Un pèl més alta i hauria sortit un campanar.

Com no podia ser d’una altra manera – i és una característica d’aquest grup -, ha faltat pedra que ha estat arreplegada dels voltants, en aquell treball col·laboratiu que fan aquests pedrasequers: uns cerquen la pedra i la traslladen, d’altres les van posant a sobre i un altre es preocupa de l’obra civil de l’entorn, arranjant carrers i viaranys d’accés amb molta meticulositat, traient la punteta de la llengua d’entre els llavis mentre treballa.

En el decurs de la propera jornada li serà gravat el número corresponent i es procedirà a la cerimònia d’inauguració, amb la intenció que assisteixin tots els membres absent en el dia d’avui. També li seran presses les mides, formes i coordenades, per a deixar constància a la seva fitxa en el catàleg barracaire d'aquesta jurisdicció.

Jornades Europees del Patrimoni

En l’àmbit de les Jornades Europees del Patrimoni, la nostra entitat, junt amb l’Arxiu d’Història, vàrem organitzar una descoberta del patrimoni de la construcció de pedra en sec i d’altres elements locals, com ara els forns de raig urbans que passen desapercebuts i les pedreres del Forn de Raig i del Meima.

De la mà d’en Joan Roura, pel Grup de Recerca de la Pedra Seca del C.E.C., i d’en Roger Rocabert, per l’Arxiu d’Història, els 27 assistents van gaudir d’una passejada en la que es feien diferents aturades als punts en els que es trobaven els elements protagonistes de la jornada, allà on rebien les acurades explicacions dels experts.

S’inicià a l’aparcament que es troba entre la Ronda de Tramuntana i el Carrer Forn de Raig, amb la intenció de mostrar les restes de dos forns de raig que es troben allà mateix, que passen desapercebudes per a bona part dels vianants que freqüenten aquella zona i que donen nom a un dels carrers esmentats.

Aquests forns de raig, molt més productius que els seus antecessor d’olla, van cessar la seva activitat l’any 1972, suposadament per la baixa rendibilitat davant la competència.

La Pedrera del Meima va treballar fins a la dècada del 1960, produint pedra per a vistoses construccions locals, com ara l’església de Sant Esteve, i també de la ciutat de Barcelona.

Costes amunt, passant pel Bosc de Pedres, els participants van gaudir de la visita a diferents barraques de pedra seca que es troben escampades pel Puig de la Creu, entre les que hi són dues de noves que han aparegut en les darreres setmanes, una d’elles molt peculiar per constar de dos cossos comunicats entre si.

Cal fer esment que s'ha iniciat el procés de preparació de l'expedient de la candidatura internacional de l'arquitectura de "Pedra en sec" com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en el que participen més de sis països i també la Generalitat de Catalunya.

La jornada es va donar per finalitzada al costat del forn de calç que es troba a la sortida del poble, camí de Can Cadafalch.

Cal agrair l’assistència dels participants, així com les exhaustives explicacions rebudes d’en Joan i d’en Roger.