En el temps d'esplendor de les vinyes, els rabassaires difícilment patien la caiguda d'un pi a sobre de la seva barraca. Com a risc més greu els hi podia caure un cep contra la paret de pedra de la construcció i, ja us podeu imaginar, la poca destrossa que faria. El camps s'aprofitaven fins al racó més amagat per a fer créixer el vi emmagatzemant dins del raïm, mostrant un paisatge molt diferent al que es veu actualment; era com una galta amb barba de quatre dies, sobre tot entre novembre i gener, quan els pàmpols desertaven rovellats.
Els pedrasequers fan un horari diferent del que solien fer els pagesos rabassaires. Tot i que es posen de bon matí, a vegades no hi són tots o uns marxen abans i altres s'incorporen més tard. El cronista és l'únic membre del grup que pot fer teletreball, la resta no, tots han d'estar a peu d'obra. Tot plegat conforma un maquinària que funciona molt bé i la feina va sortint. De vegades més ràpidament, pel que fa a les urgències, i de vegades més pausadament, com a tònica general.
La represa post-pandèmica resulta un pèl irregular i la barraca del Jaume Martí està entrant dins de la tònica general. Tot i així, es pot dir que el procés de reconstrucció avança y ja s'està conformant el camp estèril, un cop netejada la ferida, y preparant els punts de sutura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada