Calor i pedres

Les ganes de treballar són inversament proporcionals a la xardor en la que es troba immers l'obrer. S'ha de tenir una voluntat a prova de tremolors de l'ànima per a aixecar sense defallir pedres tacades amb la suor que degoteja del front. La memòria d'en Jaume Martí s'ho val. Ell no es queixava mai i sempre mostrava al món un agradable somriure que ornamentava amb algun acudit o dita de les seves terres.

Els pedrasequers es van reagrupant, superant els obstacles del camí per a arribar allà on es troba la barraca que necessita el seu agombolament. Tanmateix, s'aprofita per a corregir algun detall del sender o esmatassar les bardisses que l'envaeixen. Això és el que ha fet una secció del grup aquest matí, netejar el viarany que mena cap a la veïna barraca número 11, dedicada a l'amic Albert Antonell.

“A pas de bou s'hi arriba prou” i pedra a pedra es va refent la barraca número 10. Això sí! La sagrada cerimònia de l'esmorzar s'ha de respectar i fruir-la amb devoció.

Dall, pedra i mans

Els membres del grup es van incorporant a la feina amb molta energia, aquella que no els ha pispat el corc invisible.
 
La barraca partida a cop de pi va veient com es restaura la seva estructura. Cal furgar entre la runa per a recuperar les pedres que conformaven la seva closca. Els pedrasequers són experts en aquestes qüestions i en repartir-se la feina, tot i que, més que repartir-se-la, se l'apropien sobre la marxa amb tarannà col·laborador i respectant les diferents especialitzacions que s'han posat de manifest desprès de remenar tantes pedres. Uns tenen més traça col·locant pedres a la construcció que toca, sigui una barraca o un mur; altres tenen el nas més ensinistrat per a trobar pedres (sempre en falten), encara que s'amaguin sota el sòl; n'hi ha que presenten més predisposició a la ornamentació de l'entorn i, finalment, es troben els killers: aquells que senten passió pel dall i els seus efectes sobre bardisses, arítjols i d'altres espècies vegetals invasores.

Arranjant camins

Les barraques de pedra seca poc sentit tenen de ser-hi si no es visiten. Una condició indispensable per a poder visitar-les és que el camí d'aproximació sigui transitable de forma còmode per a qualssevol caminant.

En el decurs d'aquesta jornada, els pedrasequers han gastat esforços en arranjar el corriol que mena cap a la barraca d'en Jaume Martí, incorporant uns graons a un talús un pèl complicat de transitar, principalment quan ha plogut i el terra es transforma en un tobogan.

La barraca del Jaume Martí al quiròfan

En el temps d'esplendor de les vinyes, els rabassaires difícilment patien la caiguda d'un pi a sobre de la seva barraca. Com a risc més greu els hi podia caure un cep contra la paret de pedra de la construcció i, ja us podeu imaginar, la poca destrossa que faria. El camps s'aprofitaven fins al racó més amagat per a fer créixer el vi emmagatzemant dins del raïm, mostrant un paisatge molt diferent al que es veu actualment; era com una galta amb barba de quatre dies, sobre tot entre novembre i gener, quan els pàmpols desertaven rovellats.

Els pedrasequers fan un horari diferent del que solien fer els pagesos rabassaires. Tot i que es posen de bon matí, a vegades no hi són tots o uns marxen abans i altres s'incorporen més tard. El cronista és l'únic membre del grup que pot fer teletreball, la resta no, tots han d'estar a peu d'obra. Tot plegat conforma un maquinària que funciona molt bé i la feina va sortint. De vegades més ràpidament, pel que fa a les urgències, i de vegades més pausadament, com a tònica general.

La represa post-pandèmica resulta un pèl irregular i la barraca del Jaume Martí està entrant dins de la tònica general. Tot i així, es pot dir que el procés de reconstrucció avança y ja s'està conformant el camp estèril, un cop netejada la ferida, y preparant els punts de sutura.

Barraca alliberada

La barraca número 10 ja ha estat alliberada de la soca que li feia la clenxa. Un reduit nombre de pedrasequers, lluitant contra l'atac de nombrosos mosquits enllepolits per la sang fresca que s'oferia, ha participat en la intervenció quirúrgica que ha eliminat aquell element destructor de l'arquitectura rural.

Com es pot veure a les imatges, la construcció ha quedat molt perjudicada i caldrà esmerçar esforços per a restituir-li la imatge prèvia a l'atac vegetal.

Els esportistes de la pedra seca no s'arronsen davant d'aquestes eventualitats provocades pel perpetuum mobile de l'inquieta Natura. De més dificultoses se n'han trobat i en poques jornades de treball, la barraca dedicada al recordat Jaume Martí lluirà esponerosa de nou.

Torna la normalitat

Els pedrasequers comencen a desconfinar-se.

Seguint els protocols de seguretat, establerts en les normes que s'emanen de la fase 2 del desconfinament, un escamot de pedrasequers ha fet una descoberta pel verd amb la intenció de deslliurar de l'abraçada d’un pi la barraca número 10, dedicada a la memòria del company Jaume Martí.



Es desconeixen els motius pels quals l'arbre ha perdut la verticalitat, tot i que el vent és el principal sospitós d'haver col·laborat, però no ha deixat cap evidència. El pi no té enteniment ni capacitat de reacció, motiu que ha provocat que no tingués l'habilitat d’apartar-se en el moment de la seva caiguda. La qüestió és que li ha encertat de ple a la barraca. Vaja, que ha tingut una punteria extraordinària. A les imatges podeu veure la barraca abans i després de l'agressió. En una es veu neta i polida, com la va deixar el grup d'aixecadors de pedres, i en l'altra es veu amb el pi reposant a sobre i la seva estructura molt perjudicada. Un judici ràpid ha condemnat l'arbre agressor al seu desmembrament, sentència que s'ha executat immediatament.

Con las lluvias de abril y el sol de mayo ...

El superb entestament de l'ésser humà mai podrà imposar-se per sobre de la persistent i sàvia Natura. Les religions semítiques han fet creure a l'espècie humana que tota la vida que es mou al seu voltat està al seu servei, fent-los oblidar que ells també en formen part i es troben sotmesos als cicles vitals que imposa la Natura.

La soca de l'alzina de la barraca del Xullo és un exemple viu d'aquest principi. Con la lluvias de abril y el sol de mayo, algunas hojas verdes le han salido al tronc centenari de l'alzina que guita els camins propers.

 El cronista ja va manifestar la seva opinió, que era la de deixar la soca on està plantada i, si es produïa, gaudir del seu reeiximent davant l'adversitat. Continua creient que aquest ésser viu s'ha fet creditor d’una nova oportunitat dins de l'oxímoron de la nova normalitat. Cal observar que, davant de l'assetjament continu i contundent del virus humà, l'alzina es revifa sense necessitat d'UCIS ni d'entubament. És el triomf de la vida per si mateixa.