Abans de la pluja ...

Abans de la pluja, els pedrasequers han tingut temps d'apilar alguna pedra. No es veu una progressió espectacular, però alguna cosa s’ha fet. S’ha buidat més l’interior de la barraca i unes quantes pedres que estaven per allà amagades han vist la llum.

Com es pot apreciar a les imatges, els rocs que conformen aquesta barraca pertanyen a la categoria de còdols, per les seves formes arrodonides. S’espera no haver de fer servir una cintra també en aquesta construcció, ja que les seves mides no la faran necessària.

Una barraca de follets

La barraca del Marcel·lí ha estat premiada amb les atencions dels pedrasequers. Un cop desbrossat el camí d’accés, ara toca posar-se mans a l’obra amb les pedres.

Malgrat la humitat de l’ambient, una esquadra de la tropa s’ha presentat al camp de batalla per a escometre les primeres tasques de la restauració de la barraca número 65.

L’interior de la construcció ha estat buidat i ja es veuen les primeres piles de pedres que conformaran el frontal de la barraca.

Fent de peons caminers

La ubicació del següent objectiu del pedraseques es troba en un indret un pèl complicat d'accedir, tenint en compte que s’ha de desplaçar una material que pot resultar una mica feixuc de transportar, més encara amb el greuge que alguns membres del grup tenen els rems una mica avariats i necessiten el suport de rodes pel seu desplaçament.

És per aquesta raó que la jornada s’ha dedicat a l'arranjament del camí d'accés, estassant les bardisses crescudes en tot el recorregut. L’equip, com és el seu costum, s’ha dividit en una ordenada anarquia per a fer les tasques que més li venia en gust a cadascú. Això sí! Amb l'objectiu comú ben entès.

Quasi per a donar-la per acabada

El caramell que es mostra, erecte, al ben mig de la cúpula de la barraca del Santi. Aquesta fita marca la quasi culminació de la restauració de la construcció, només a falta de plantar els lliris que aportin vida i color a la fredor de la pedra.

Els pedrasequers mostren el seu urc un pèl contingut i tenen motius de sobra per a exacerbar-lo. La restauració d’una barraca com aquesta no es obra de principiants. Ara caldrà estar a l’aguait per a veure quant aguanta la cúpula de nou disseny. Potser estan fent escola en això d’apilar pedres.

Fita aconseguida

Algú en tenia, de dubtes? Doncs la cúpula ha aguantat!

Tot i que estèticament al cronista no li agrada la imatge d'aquesta barraca. Dóna la sensació que li falta clepsa, tot i que encara s’ha d'amuntegar terra a sobre i plantar els inevitables lliris.

L’interior, mirada la imatge adjunta des d'una certa llunyania i un cop treta la cintra, ofereix la sensació d'un assecador de pernils. Però res més lluny que això: són les pedres encaixades en vertical que distribueixen la força cap els murs laterals. Així es fan els arcs de mig punt però amb pedres més regulars.

Ara teniu el repte de trobar quina és la pedra clau de la volta.

Jornada festiva

En el decurs d'aquesta jornada, els pedrasequers han modificat la litúrgia de la seva activitat: en lloc d'aixecar pedres, han fet el gormanda i l'aixecament de botifarres de colors oposats, cansalada i d'altres viandes, amb l'afegitó del sempre present aixecament de vidre carregat de vi, els cafès finals amb gotes de tota mena, amanides amb us deliciosos carquinyolis ha estat la seva feixuga feina.

Les converses creuades anaven aixecant el to a mida que baixava el nivell de les ampolles, però sempre amb bon humor i camaraderia. No tot s’ha de limitar a la fredor i duresa de les pedres. L’escalf d’un bon esmorzar compartit no té comparació amb cap altra activitat. Era la celebració de l’aniversari del Rusi, que en feia 84 anys. Moltes felicitats, company!

Fusta efímera a la barraca 68

La necessitat esmola l'enginy. El millor per a construir una volta amb arc de mig punt, emulant el Romànic, és posar-li com a suport una cintra de fusta, sobre la que s'aniran col·locant les pedres. El truc està en posar els rocs bé, de forma que, en retirar la cintra, no caigui tota la cúpula a terra. El cronista, que li té molta estima al seu físic, no es prestarà voluntari per a enretirar aquesta estructura.

Mentre els tècnics instal·laven l'artefacte, la resta del grup s’ha dedicat a la cacera de pedres, ja que no n’hi hauran de suficients amb les que tenen per allà escampades. Se suposa que en trobaran de més planes, altrament la volta feta amb còdols pot ser un pèl complicat de bastir, encara que seria espectacular i digna d'optar al premi Guinness.

Ja es pensa en tancar la barraca

Els pedrasequers tècnics ja treballen en el disseny del tancament de la barraca, que serà bastant complicat. Potser utilitzaran un cintra per a construir una volta a la porta d'accés.

La dificultat no fa decaure l'ànim del grup. Siguin pedres quadrades, rodones o irregulars, ells se'n surten sempre.

En veure les imatges rodones d'aquesta construcció, al cronista li venen al cap les d'un iglú, tot i que en aquest cas no està feta d'aigua congelada, sinó de pedra ben ferma que no es desfà amb l'escalfor. Quant a les seves mides interiors, pel que es veu només podrà hibernar un ós.

Tot molt rodó

La Plaça Calissó és el punt de trobada dels pedrasequers. Cada dimarts es concentren allà a les 8 del matí, horari consensuat com a inici de la jornada laboral. S’entaforen als cotxes d’aquell que els aporten i enfilen el camí que condueix a l’obra de torn. En aquesta ocasió van cap a Turell, amb la intenció d’apilar les pedres rodones de la barraca d’en Santi, catalogada amb el número 68. Tot rodó, el número que li correspon, la primera lletra del nom del patró de la barraca, la forma de la construcció i les pedres que la fan aixecar. Resta per veure la forma que tindrà la seva cúpula.

Les pedres rodones només tenen una característica positiva i és que, si son prou amples, en trencar-les per la meitat presenten una cara plana cadascuna de les parts. La resta depèn de l’habilitat dels apiladors de pedres, tot i que n’hi ha moltes que tenen forma de pa de pagès, que no costa tant d’apilar. Una part de la colla s’ha dedicat a desnonar una alzina que feia la guitza i era la sospitosa responsable de l’enfonsament de part de la barraca. La resta, com és habitual, s’ha repartit per l’entorn fent ordenadament les taques que els hi venien de gust. Ep! Ningú està obligat a fer res, excepte a l’hora d’esmorzar en la qual tothom es posa d’acord.

Ara es veu una mica més ordenat l’entorn. La barraca ja comença a mostrar l’incipient façana i el camp de treball es troba més net.

El cronista no té ni idea de qui és el Santi al qual està dedicada la barraca. Haurà de fer indagacions per tal d'esbrinar-ho, tot i que sospita que deu estar vinculat a l'entorn en el qual es troba la construcció.

Nou repte i inspectors de barraques detectats

Un cop finalitzada la restauració de la barraca 164, de l'Eudald Sellés, els pedrasequers ha centrat les seves atencions sobre la que porta el número 68 i dedicada a en Santi. Aquesta barraca es troba prop del torrent de Turell i té la característica de estar feta amb còdols procedents del mateix torrent, fet que li dóna un punt de dificultat respecte d'altres barraques, ja que els còdols solen tenir formes rodones i resulta més dificultós fer-los lluitar contra les lleis de la gravetat.

Els apiladors de pedres ja van agafar experiència en aquest tipus de pedra quan van restaurar la barraca número 114, coneguda com del Camp del Marsol, la qual també estava feta de còdols i van reeixir en la seva feina.

Cal fer esment d'uns nous inspectors de barraques, amb molt afinat olfacte, que han estat detectats pel company pedrasequer Jordi Guillemot de Sant Llorenç Savall. Aquest inspectors han donat el seu vist i plau a una de les barraques de la zona, com podeu observar al vídeo adjunt.

Un esquirol farà de guardià de la barraca 164

Els pedrasequers han estat fidels a la seva paraula i han tornat a la feina el dia que havien promès.

Aquesta tornada ha servit per a concloure les tasques de restauració de la barraca número 164, altrament coneguda com “de l'Eudald Sellés”, que és qui va treure de l'anonimat aquesta construcció en desvetllar la seva ubicació.

Els lliris han estat plantats al sostre envoltant el curiós caramell, en forma d'esquirol, el qual tindrà la difícil missió d'espantar les bruixes, ans també de vetllar per la bona conservació de la barraca, ja que es troba pràcticament a peu de camí en un lloc de pas d'aquells que prefereixen evitar l'ampla pista i caminar per dins del bosc. Cal fer esment de la magnifica façana d'aquesta barraca, delicadament formada per pedres amb esperit de carreu.

En aquell indret s’ha constituït una ruta interessant ja que hores d'ara es poden visitar unes quantes barraques recentment restaurades.

Tancat per vacances

 

Forat tapat i vacances

Els aixecadors de pedres volen fer vacances fins al 27 d'agost i ara és un bon moment, ja que les temperatures s'aixequen d'una forma que fan augmentar el pes de les pedres. Abans, però, han deixat la barraca ben apamada, amb el forat tapat i preparada per a rebre la terra que haurà d'aguantar els lliris. La qualitat de les pedres d'aquell indret ha permès restaurar la barraca amb una bona imatge que s'allunya de la pila de pedres d'algunes altres construccions. Així, ben quadradeta i amb un ràfec que s'insinua, quedarà com per a competir en un concurs. Seguint amb l'esment d'altres cultures constructores de pedra seca, el cronista no pot evitar fer esment de la magnífica obra que els romans van aixecar en l'aqüeducte de Segovia, una construcció del segle II a. C. feta amb blocs de granit sense argamassa, que portava l'aigua del brollador de Fuenfría situat a 17 kilòmetres de la ciutat. Disposa de 167 arcs amb una alçada de 28 metres a la part més elevada. Els musulmans van destruir una part l'any 1072, però es va restaurar en l'època dels reis Catòlics respectant la estructura original, tot i que un dels nínxols que tenia originalment una imatge del déu Hèrcules va ser ocupat per la Verge del Carmen.

 

Aviat estarà enllestida la barraca 164

El sostre de la barraca ja està pràcticament cobert. Queda un forat que serà tapat en un no res en el decurs de la propera jornada, conformant la base per a la terra que haurà de rebre els lliris preceptius de tota barraca de vinya que rebi la certificació oportuna.

Les pedres han estat apilades molt curosament formant uns murs bastant regulars, quasi com els que van construir els inques al Machu Picchu cap a l'any 1450, per ordres del monarca Pachacútec després de conquerir aquelles terres. L'art primoter amb el qual s'engalavernaven aquells blocs de pedra és insuperable. S'ha de dir a favor dels pedrasequers locals que els inques disposaven d'unes pedreres i una tropa dedicada a extreure, tallar a mida i polir les pedres que després col·locaven, fent servir unes tècniques rudimentàries per a les quals no disposaven d'eines de ferro.