Un rupit s'envolava pels rodals de la barraca, tot observant les cabòries que se'n feien els aixecadors de pedres, en un esforç sublim per a trobar una pedra adient que exercís les funcions de llinda. Al cap d'una estona de voleiar i aturar-se en diferents llocs, amb la intenció de tenir una bona perspectiva i copsar el perill que podria suposar aquell grapat d'avis remenant pedres, el pit-roig va aterrar al caire d'una pedra mig soterrada, fent aquells moviments sincopats que fa aquest petit ocell quan es troba a terra. El barba-roig volia fer-se veure i, en aconseguir copsar l'atenció dels pedrasequers, esperar que la sagacitat observadora de pedres d'aquella colla parés atenció en la que el petit plumífer tenia sota les seves potetes.
- Guaita quin pit-roig!- Diu uns dels esportistes del roc pelat.
- Fa estona que ronda per aquí.- Respon un altre.
- Ostres, tu! Heu vist la pedra des de la que ens mira? - Rebla el més entenimentat.
- Caram! Està mig soterrada però és una llinda fantàstica. Anem-hi! - Diuen tots a cor.
I tots es posen a treballar amb pales, perpalines i d'altres eines. Ara que ja tenien les mènsules preparades, podran completar les tasques d'aquesta jornada amb la instal·lació de la llinda. Amb els cors plens de gaubança per la feina feta, marxaran cap a casa convençuts que la sàvia i voluble Natura encara té moltes coses meravelloses que mostrar.
Gràcies, pit-roig!
