I ara un forn de pega

En el decurs de la tardor de l’any passat, en Pere Roca va declarar que havia trobat quelcom que no sabia que era, prop del torrent Mal de Cant Montllor. Les prospeccions posteriors van desvetllar un forn de pega, una peça que pot ser única en el terme de Castellar. Aquell recó de món exhibeix mostres d’haver tingut una gran activitat fabril en el passat, donat que prop d’aquest forn es troben dos més: un de calç i un altre de ceràmica; ara tots abandonats i mostrant les cicatrius que el temps va imprimint en les seves estructures.

Els pegaires no tenien gaire feina per aquestes contrades, al contrari que passava amb els que produïen calç, però se’n troben alguns forns en els que aquest professionals del quitrà desenvolupaven la seva mestressa, a jornal dels propietàries de les masies properes. Els forns de pega coneguts en els entorns de la nostra població són:


Forn de Pega del Marquet de les Roques - Vall d'Horta
Forn de Pega del Dalmau - Vall de Mur
Forn de Pega del Sot de l'Infern – Mura
Forn de Pega del mas Vila de Talamanca
Forn de Pega de Cavall Bernat – Matadepera
Forn de Pega de Can Pobla – Matadepera

Ara ja comptem amb un de conegut dins del terme.

Aquests forns, amb documentació de la seva existència a Catalunya a partir del segle X, s’utilitzaven per a l’obtenció de la pega, element que va mantenir la seva utilitat des de l’edat de bronze fins que, a mitjans del segle XX, va ser substituït pels derivats del petroli.

Tot i que té una estructura bastant simple, de dos cossos: el pou i l’olla, calien els professionals que coneixien el secret de la doble destil·lació: els pegaires.

El pou s’omplia de teies de les soques dels pins pinyers, junt amb ginebres i càdecs, fent entrar en combustió tot el conjunt durant un dia sencer. En el procés, les resines d’aquestes plantes lliscaven cap al fons del pou i entraven a l’olla per un conducte obert, on aquests quitrà era sotmès a una segona combustió per a eliminar els elements volàtils que encara contenia; el que quedava era la pega que es depositava a la pastera per a la seva solidificació, es tallava com un pastís i quedava llesta per a la seva venda.

Els fabricants de botes de vi, d’embarcacions, els sabaters i fins i tot els veterinaris eren els principals clients d’aquesta indústria.

El grup de pedrasequers ha fet una primera intervenció en aquest forn, amb la intenció de deixar-lo presentable per a ser visitat en el decurs de la caminada que tindrà lloc el proper dia 25 del mes corrent, que serà la primera etapa de les que ha de recórrer el terme de Castellar del Vallès, ruta acuradament preparada pel Jaume Torrens, membre destacat del C.E.C.

El primer que cal fer és veure amb què s’estan enfrontant i això comporta fer neteja de l’entorn i, després, començar a treure tot el que el decurs dels anys a anat ficant allà dins. Al pou només hi caben dos obrers i un a l’olla, motiu pel qual allò semblava qualsevol obra pública, en la que es pot veure una quadrilla treballant i un nombre indeterminat de jubilats mirant com treballen aquells, tot i que en aquest cas feien torns.

La feina és feixuga i delicada al mateix temps, ja que s’ha de buidar el contingut sense malmetre les parets de pedra seca que l’envolten. La jornada no ha estat suficient per a concloure la intervenció. S’espera que en el decurs de la propera jornada la peça pugui quedar llesta per a mostrar-la. De moment, una família de salamandres ha quedat allà, comissionada, amb l’encàrrec de mantenir allunyat qualsevol perill en un radi de metre i mig.