Barraca finalitzada

Sí, la barraca número 107 ja té el caramell instal·lat i plenament efectiu, espantant les bruixes que es passegen per aquelles contrades quan la lluna plena es fa present.

El dia no animava gens a sortir de casa, s’havia despertat humit i plujós, apte només per a cargols i cucs de terra. Els barracaires són més cargols que cucs i s’animen, sempre i quan el plugim els deixi moure amb una certa comoditat, com era el cas, tot i que la pedra era molla i pesava més que quan és seca,

Han seguint l’ordenat procediment de transportar un carregament de pedres per a obrir la gana, esmorzar amb postres per a, després i ràpidament, concloure la feina tancant el forat del sostre, posant-li terra a sobre i plantant el caramell. Tot seguit s’han desplegat les banderes reivindicatives, s’ha lluït un posat seriós a la fisonomia i s’han pres les imatges que immortalitzaran el moment.

El titular de la construcció, en Lluís Vila, ha fet acte de presencia per a ajudar els pedrasequers en la conclusió de la seva segona llar. Com a acte d’agraïment, ha aportat una ampolla de ratafia i unes galetes que han fet les delícies dels assistents a l’hora de les postres de l’esmorzar.

La secció artística, comandada pel company Josep Llinares, ha deixat constància de la seva creativitat amb una peça d’”Art land” que, com es pot apreciar a la imatge que s’adjunta, consisteix en una rodona de pedres que encerclen una vella soca morta y una jove alzina ben eixerida, a mode de metàfora que uneix la vida i la mort dins del mateix espai, conformant un espai ben harmònic en conjunt amb la barraca.

La barraca número 107 a punt per a tancar el forat de la fontanel·la

La perseverança dels pedrasequers els condueix als seus èxits per moltes dificultats que es trobin pel camí, i més encara si aquestes dificultats fossin pedres de bona mida ja que, com passa en cadascuna de les construccions a les que s’han encarat, sempre falta pedra.

Aquest coratge cercador de pedres els porta a ensumar-les allà on es trobin, sigui prop o sigui lluny. En la jornada que ens ocupa, una part del grup s’ha dedicat a la recerca, localització i explotació d’una pedrera espontània que ha aparegut per les rodalies, transportant la preuada mercaderia per a nodrir les mans dels que les col·locaven al seu lloc, que no paraven ni per a renegar.

La barraca ha quedat bastant maca, no com per a lluir-la en un concurs però, amb el material que es troba per allà de trencadissa llicorella, no es podia fer res millor. En el decurs de la jornada vinent es procedirà al seu tancament, a prendre-li les mides, marcar-li el número que li correspon i embolicar-la amb les banderes per a la immortalització digital, sempre acompanyada dels seus emocionats rescatadors. En Lluís Vila, titular de la construcció, podrà fer la mudança. Després de tanta cerimònia, encara tindran temps per a visitar una semi-barraca propera, on s’establirà la pacífica discussió sobre si es tracta d’un barraca o, en el pitjor dels casos, només d’una prosaica pila de pedres casual.

Quedi aquí la intriga que es resoldrà en el proper fascicle.

Les pedres de la barraca 107 ja pugen

El clima és un factor determinant en l’activitat del grup de pedrasequers: si és bo es treballa, si no és bo es reposa, el cas és fer alguna cosa (rodolí de xiripa). En la jornada d’avui, el clima esbojarrat d’ahir ha fet una pausa i ha lluït el càlid sol que comença a ser agradable, lluny del canicular de l’estiu que torrava les testes i els pensaments dels obrers de la pedra.

Tot i el reduït nombre d’assistents a la crida de la pedra seca, s’ha desbrossat el camí que mena cap a la barraca, s’ha buidat aquesta fins a trobar la cota del terra primitiva, s’ha començat a restaurar part dels muntants de la porta i les parets i la zona enjardinada comença a prendre forma. No es podia demanar més, i tampoc cal córrer que el sou no varia, tot i que, segons el nou conveni, s’ha doblat l’emolument: abans no es cobrava res i ara no es cobra res de res.

Anar tancant feines i encetant de noves

La 141

La barraca número 141, també coneguda com “d’en Pau Jonoll”, ja està finalitzada. La cerimònia de tatuar-li el número que li correspon, embolicar-la amb les banderes y fer-se la fotografia de grup al seu davant per a la posteritat marca una fita en el món barracaire, el punt en el que l’ànima s’expandeix de joia per la feina ben feta y que romandrà per una bona temporada.

L’ànima torna a la seva humilitat habitual immediatament, quan el grup es desplaça cap a una barraca que es troba a poca distància de la que s’ha finalitzat, que està en bon estat de salut però que necessita una neteja de cara. Les barraques són com la dentadura, que requereixen d’atenció professional cada cert temps per a evitar que es corquin o li caiguin les peces. La visita ha servit per a fer la troballa de l’amagatall de l’escopeta al seu interior, ignorat fins a aquell moment. La memòria no declarava la identificació numèrica d’aquella construcció i queda pendent gravar-li per a una nova ocasió, tot i que s’ha aprofitat per a esmorzar al seu costat per si Déu baixava del cel amb el número agafat per les banyes, però no ha estat així, s’haurà de consultar el catàleg en tornar a l’oficina.

La de l'escopeta

La 107

La tasca de la jornada ha continuat a la barraca número 107, el sobrenom de la qual és “d’en Lluís Vila”, també a poca distància de l’anterior. Aquesta es troba amb tota la pedra escampada pel terra, fet que ha obligat a seguir el procediment adequat per a aquests casos, és a dir: es formen dos grups, uns es dediquen a traginar pedres y l’altre a arranjar l’entorn, ple de arítjols i bardisses amb unes soques ben gruixudes.

I amb aquest entreteniment ha sonat l’hora de plegar al rellotge del campanar, que ells no l’han sentit batallar però s’ho han imaginat i han tocat el dos.