Jornada de celebració. Convida en Joan Avellaneda

Els membres del grup són humans i, com a tals, es troben subjectes a les passions terrenals. Per tal de trobar una via d’escapada a la pressió d’aquestes passions, s’aprofiten els aniversaris o els esdeveniments transcendentals per a muntar un esmorzar de germanor. Avui li toca al Joan Avellaneda, que fa coincidir aniversari i sant per a obsequiar els seus companys amb un esmorzar de forquilla.

L’acte s’ha dut a terme en el restaurant Marro’s de Castellar del Vallès, un local que obre les seves portes en mig de la zona industrial del Pla de la Bruguera, el que li dóna un caire de menjador d’obrers, que és el que s’escau amb el tarannà del grup: obrers de la pedra seca, sense sindicat i sense sou.

Amanida, mongetes seques, patates fregides, pa torrat amb tomàquet i un assortit de carns a la brasa, tot regat amb vi i gasosa, i cafès amb gotes de cloenda, han posat el cos dels comensals a to per a donar pas a un debat sobre la situació política i econòmica del país, aportant 

solucions òptimes que, malgrat l’esforç esmerçat en donar-les-hi forma, mai es portaran a terme per una raó fonamental: no arribaran a les instàncies oportunes que les facin tirar endavant. Quina pena de país!!!

Amb el gaudi d’haver passat una bona estona, dedicada a un altre tipus de feina, el grup s’ha dissolt ordenadament a quarts d’una, ja quasi sense ganes de dinar, amb el propòsit de trobar-se de nou el dimarts vinent amb la terapèutica intenció de treballar. Pedres, tremoleu!!!

Moltes gràcies Joan!!!

Restauració de la barraca del Collet del Castell

La màquina meravellosa

El dia ha estat particularment agradable. El grup ha matinat més de l’habitual, en previsió de les calorades que cauen de cel en aquesta etapa de l’any, però han estat recompensats amb un cel tapat per les maternals boires, que han evitat una cocció a foc lent de les ànimes que habiten aquells cossos infatigables en l’art de l’aixecament de pedra seca.

Progrés

Fresquera

La desbrossadora ha permès ampliar l’àrea del voltant de la barraca i obrir el camí que mena cap a la construcció, motiu pel qual ara es fa més còmode de transitar. Allà han esmerçat les seves energies els membres del grup, seleccionant pedres, buidant l’interior i iniciant el procés de reconstrucció d’aquells petris murs, amb la intenció de que aguantin, com a mínim, un segle més.

El company Jordi Guillemot ha tingut la deferència de portar una coca i una ampolla de vi, per a compartir en l’epilogo de l’esmorzar, postres que han estat molt ben rebudes i gaudides per aquella tropa d’aficionats a la rústega arquitectura.

Hi ha pedres molt grosses que s’han de pujar dalt del mur, això comporta la utilització del ternal i apartar els dits quan baixa la pedra, dues tasques de vital importància per a la salut de la reconstrucció i de qui la porta a terme.  

Prestació de serveis a cal veí. Barraca del Collet del Castell.

 A la base del turó que sustenta les restes de l'antiga construcció militar de Castell de Pera, s'observava allò que es podia confondre amb un túmul de pedres i terra, mig amagat entre una densa vegetació, que ha crescut després del tràgic incendi de l'any 2003, que es va engolir tot el que va trobar pel camí d'aquella llengua de foc, incloent la vida de cinc persones.

Inici de tasques

Doncs bé, resulta que no hi ha cap mort soterrat sota aquella runa, és una barraca de pedra seca a la que li va caure el sostre a sobre o, amb més precisió, a dins. Convidats pel company santllorencí Jordi Guillemot, donat que la construcció es troba dins del terme de la seva jurisdicció, el grup li dedicarà la seva atenció fins a retornar-li la forma que li dóna aquell aire misteriós, enllaçant el passat del conreu del vi amb el present del camp erm i inhòspit.

La trobada es fa a la porta del restaurant Caliu, de Sant Llorenç Savall, on ja es fregava les mans el titular pensant que hi anàvem a esmorzar un d'aquells sucosos plats que prepara. La comitiva  de quatre cotxes va continuar, carretera amunt, fins al trencall que es troba per sobre del kilòmetre 22 d'aquella ruta, seguint després per un camí de carro fins al peu del turó sobre el que descansa el que queda de Castell de Pera . Un escurçó va creuar la pista quan passava la comitiva, posant a la tropa en alerta per si, remenant pedres, es troben alguna d'aquestes perilloses bèsties.

Com ha quedat, de moment

Ràpidament, i en l'ordre que cadascú va entendre, es va posar en marxa aquella sincrònica màquina per a escometre les tasques que venien pel davant. Primer calia netejar l'entorn per a procedir, a continuació, al buidat de l'interior de la construcció.

Què bo!

A l'hora habitual, es va fer la parada per a l'esmorzar. Un dels membres va obsequiar el grup amb una coca i una ampolla de mistela, postres que van animar la concurrència i van fer menys feixuga la segona part. Fins i tot semblava que les pedres pesaven menys.

La continuació de les tasques requeriran el concurs de maquinaria pesada, com ara el ternal i la desbrossadora, elements que faran el camí de pujada en la propera sessió.