Tasques de neteja

El dia 7 de febrer de 1999 es va fer la inauguració de la recuperada font del Paraire, situada sota les Roques d’Aguilar. La seva recuperació es va portar a terme gràcies a les tasques d’un grup del Centre Excursionista de Castellar integrat per socis que, hores d’ara, alguns ja es troben a la memòria, entre el quals hi eren F. Guasch, V. Gandia, J. Sors i P. Cardona (Butlletí del Centre, número 376 – Abril, 1999).

El cronista reflexiona sobre la necessitat d'arranjar el camí d'accés a les fonts del rodal de la vila, la majoria de les quals només aporta un servei estètic, ja que l'aigua que brolla de tant en tant no és apta pel consum humà. 

L’any 2007 es va redactar el Protocol de protecció sanitària de les fonts naturals. Els objectius del protocol eren els següents, copiats de la pàgina WEB de l'Ajuntament de Castellar del Vallès:

• Conèixer les condicions sanitàries i la qualitat de la seva aigua.
• Redactar un protocol (un més) d’autocontrol i gestió de les fonts naturals dins del municipi.
• Fixar les actuacions de vigilància i control que realitza l’Ajuntament de Castellar del Vallès.
• Informar als usuaris de les fonts de les condicions higièniques i sanitàries de l’aigua.
• Vetllar pel manteniment de l’entorn de les fonts per tal que no alterin la qualitat de les aigües.

En algunes fonts s’exhibeix un rètol que diu “Aigua sense garanties sanitàries”, que el cronista interpreta per “Si hi beus, ja t’apanyaràs amb les conseqüències”.

El camí que mena cap a aquesta font es trobava amb una certa situació selvàtica, fet que requeria una neteja per a poder transitar-hi amb una certa comoditat. Aquest mateix camí permet arribar a la barraca número 83 o “D’en Coma”, restaurada el 12 de desembre de 2017.

Equipament il·lustratiu a les barraques

Els pedrasequers volen il·lustrar els visitants de les barraques.

Per iniciativa del Josep Llinares i amb l’inestimable suport del Jaume Torrens, excel·lent coneixedor dels camins, senders, corriols i racons més amagats de l’entorn de la vila, s’està equipant l’interior de les barraques amb un dossier en el qual s’incorpora la fitxa de la construcció, una petita llibreta i un llapis. Els visitants podran conèixer les dades més rellevants d'aquella barraca i, si ho consideren oportú, escriure alguna nota com a testimoni de la seva visita.

Hey! teacher, leave the kids alone

El mur de pedra seca ha estat restaurat.

Pedra sobre pedra, s'ha assolit l'alçada que tocava per a no desentonar amb les parets més antigues. 

Ara sembla un pegat, però s'espera que aguanti tant de temps, o més, com havia aguantat el tram que va caure.

El cronista hauria fet sonar la música de "El muro" de Pink Floyd mentre es feien les tasques de restauració, però no hi era i ara se la canta ell sol.
We don't need no education

We don't need no thought control
No dark sarcasm in the classroom
Teacher, leave the kids alone

   

Un mur caigut

Els murs de pedra seca també són importants i cal cuidar-los.

En detectar que s’ha produït una esllavissada, els pedrasequers s’arromanguen i enfilen les seves passes cap a la zona del sinistre.

Una paret del camí de Canyelles no ha resistit la pressió del temps i ha fet rodolar les seves pedres, que s’han escampat per sobre de la pista transitable. Hores d’ara, el assumpte ha quedat quasi resolt, a l’espera d’una nova intervenció per a acabar-ho d’enllestir.

Reparació finalitzada a la barraca 65

La barraca de l'hort d’en Marcel·lí ja ha recuperat la seva fisonomia. El cronista s'atreveix a dir que ha quedat encara millor que abans de l’accident: ha guanyat en amplitud de paret i en jardineria.

De vegades, els pins trapelles provoquen aquestes situacions i, d'un mal, s'esdevé un avantatge que afavoreix la reorganització del pedregam que s’ha escampat. Tot i això, val més que els pins s'estiguin quiets.

Urgències a la barraca número 65

La integritat de la barraca del Marcel·lí no ha durat gaire. El passat 3 de desembre es va donar per acabada la seva restauració sense preveure que un pi traïdor, situat al costat de la mateixa, tenia la intenció de caure i emportar-se una bona part de la construcció arrossegada per les seves arrels en sortir a la superfície.

Els enemics principals de les barraques són, per aquest ordre, els animals de dues potes i poc cervell, els animals de quatre potes i més cervell i els pins. Aquests últims tenen l'inveterat costum de destruir barraques utilitzant diferents tècniques. Les més contundents són les que impliquen la caiguda lliure de tota la seva estructura sobre una barraca. Altres pins, més pacients, van corcant lentament el terra, amb les seves arrels, per a endinsar-se entre les pedres de la barraca i, finalment, fer-la caure. En el manual del barracaire s'hauria d'incloure un nou procediment que impliqui l'erradicació de tots els pins que es trobin dins d'un perímetre a concretar al voltant de qualsevol barraca. Són mesures de prevenció.

La 75 es dóna per acabada

Tasca finalitzada. La pseudobarraca dels espàrrecs es dóna per acabada.

L'atractiu principal d'aquesta construcció és la profusió de pedra a banda i banda de l'entrada, a mode d'exposició de la capacitat constructora dels pedrasequers.

Un rètol ubicat a la porta avisa del perill al qual s'exposen aquells que s'atreveixin a entrar dins de la cova sense casc. Una pedra que caigués del sostre els podria esberlar la clepsa i produir una fuita d'enteniment, si és que en tenien. També s’ha decorat el mur amb una rajola que mostra un Sant Jordi reparant un queixal dins de la boca del drac.

La propera jornada tocarà encetar una nova tasca. Esteu atents!