La barraca 142 no es deixa estimar

Caldrà una bona dosi de paciència per a recuperar la confiança de la barraca que intenten domesticar el pedrasequers. S’ha tornat esquerpa i distant, com una amant que ha patit un desengany amorós i ara fuig de qualsevol intent de reconciliació, enfellonida fins al punt d’escopir les pedres que se li posen a sobre. El temps tot ho guareix i es preveu que caldrà veure passar unes quantes pàgines del calendari fins a la posta de llarg de la construcció, més tenint en compte les ingerències del termòmetre i la proximitat de les ben guanyades vacances caniculars.

Una de les principals dificultats és que, en patir un desplaçament, possiblement degut a un problema als fonaments d’una de les seves parets, feta en diferents fileres de pedres sense lligar, resulta complicar intervenir sense que caiguin les peces que ja estan col·locades, mostrant forats pertot arreu.

Un dels laterals es suporta sobre un marge, en la part més elevada del talús sobre el que està assentada la construcció; aquest serà mes dòcil de domesticar i no es preveu que requereixi grans esforços. Ara bé, l’altra part, la que cau talús avall, és la part més delicada i més fràgil, allà on les hores de treball s’esmunyiren entre les pedres, que hauran de ser ubicades amb precisió quirúrgica, on la perícia dels pedrasquers haurà de fer atots per a posar ordre en aquell lític trencaclosques.

Amb la intenció de passar la raor per les asprors del caràcter de la barraca, el cronista li dedica aquest sonet:

Cor emparedat 

Barraca esquerpa, rònega i gelosa 

ablaneix-te a les mans que t’acaronen, 

d’aquells que les seves ànimes fonen 

fent poesia de la teva prosa. 

De les teves pedres en faran glossa 

mentre els forats dolçament et taponen, 

mentre et reparen i el cap et coronen 

de ramell de lliri de flor blavosa. 

Seràs de les barraques envejada 

en la teva privada soledat, 

per tots lloada, cantada i venerada 

pel que es troba en la teva buidedat: 

la claror del Sol beslluma daurada 

sobre el batec d’un cor emparedat.

..ooOoo..

Represa de les tasques inacabades

El nou mur

El forn de pega ha estat encabit en un parèntesi de pedres seques deleroses de ser barraca. En aquesta jornada, la construcció número 142, obra de doble cos dedicada a l’Anna Maria Pallejà i el Josep Maria Torras, ha tornat a ser agombolada per les atencions dels inesgotables pedrasequers.

La munió de braços frissosos per tocar pedra donava com per a dividir-los en tres grups, sempre parells, és clar. Seccions que han escomès les diferents tasques que calen per a arranjar aquell sagrat lloc com si es tractés de la piràmide del faraó Kheops, o d’un altre d’aquella dinastia, m’és igual.

El primer grup ha escampat les seves forces entre les pedres que anaven pujant per a bastir un nou mur a la base de la construcció.

Finestra FullHD

El segon grup es dedicava a tornar-li la forma al cos en què suposadament residien les persones, tot dotant-li d’una finestra FullHD per a encabir el paisatge. Les previsions dels obrers, sempre difícils de creure, diuen que en el decurs de la propera jornada ja estarà tancada.

Forat a tapar

El tercer i últim grup ha declarat la guerra als arítjols i d’altres elements vegetals indesitjables en aquell reducte. Cal que l’entorn sigui un bon marc per a tan distingida construcció.

Qualssevol passavolant diria que aquell grup d’avis són un pèl llondros, o que el Sol els ha cremat l’enteniment, tot atenent la dita “Val més jeure a l’ombra que treballar al sol”, però ells saben molt bé el que fan i són capaços de refer-se de l’abaltiment que provoca l’aire roent amb un suculent esmorzar.

         - Ep! Les dotze són tocades. Passi-ho bé!

Pluges i pous

La jornada del dia 31 de maig va ser d’espontani safareig. Les entusiastes mans dels pedradequers són refractàries a la pedra mullada i la pluja d’idees, que va caure paral·lela a la que ploraven les boires, els va deixondir amb una esponerosa dosi d’il·lusió que, com catúfols, van transportar aquell bé de Déu tot enfilant les seves passes, un darrere l’altre, cap el magatzem on guarden les eines: era una bona hora per a posar ordre i fer neteja, tot espantant les mandroses falenes. Un cop finalitzada la tasca, es va celebrar la litúrgia de l’esmorzar en aquell “sancta sanctorum”, per a finalitzar després la jornada amb un unànime amén.

La jornada que ens ocupa ara, lliure de meteors inoportuns, ha vist com s’alçava la paret de pedra seca que completa la restauració del forn de pega. Addicionalment, l’entorn ha estat alliberat d’elements que puguin menystenir aquella obra i s’ha protegit el perímetre amb una cinta de plàstic lligada a unes varetes de ferro, clavades al terra a mode d’acupuntura sanadora. Resulta evident que les cintes no són de camuflatge i, pot ser, cridaran l’atenció de tots els transeünts que circulin per la pista que frega el forn, vagin carregats d’innocent curiositat o de culpa destructora, ja es veurà. El que sí serà mèrit de les cintes, si aconsegueixen mantenir-se allà, és avisar del risc d’esberlar-se el cap en caure dins d’un d’aquells pous, tot i que el problema més greu seria sortir-ne després.

El forn de pega, a punt per a produir

Els pedrasequers, fent ús de la seva inesgotable capacitat de transformació, han assolit el paper de pegaires amb totes les seves habilitats que, pot ser per ciència infusa, els ha corprès irremeiablement. A l’horitzó s’albira la fi de l’or negre, i això esperona l’ànim dels recalcitrants aixecadors de pedres, que ja pensen en tornar a produir la valuosa pega quan arribi aquell inevitable moment. Per a fer un càlcul de possibles guanys, cal tenir en compte que, “cap el 1970, (el preu de la pega) ja anava a 10 pessetes el quilo si era a l'engròs, i a cinc duros si era a la menuda”, com explica l’historiador Albert Fàbrega en aquest magnífic document.

Les tasques portades a terme en el decurs de la jornada són suficients com per a considerar que has estat profitosa, tant en la quantitat com en la qualitat.

S’ha trobat el forat! Sí, el que feia la descàrrega del forn a la caldera i que encara es trobava farcit de la pega de l’última fornada, fet que ha dificultat la seva recuperació. L’altre forat, el que comunicava la caldera amb el motllo, ha estat fet de nou, tot i que aquest conducte, en producció real, es feia a l’últim moment, quan la pega estava a punt per a emmotllar. Finalment, quant a l’estructura de conductes, s’ha instal·lat un casco de sardines arengades com a motllo, que és com es feia en aquella època; no se sap si la raó era purament industrial o que els pegaires s’esmorzaven les sardines i aprofitaven el casco per a recollir aquella pega que, pot ser, aniria destinada a revestir una barca utilitzada per a pescar més sardines.

S’ha protegit i reforçat el talús on es troba el forn amb una paret de pedra seca. Les parets de l’últim tram del forn, que es tancaven amb pedra seca com dos cons invertits, s’estan consolidant utilitzant pedra i morter, ja que aquestes parets no tenen fonaments i es troben en mal estat.

Aquest diumenge, dia 28, el forn de pega serà visitat en el decurs de la primera etapa de la volta a l’entorn de Castellar, de la mà d’en Jaume Torrens.

El forn està de pega

- És que ja us ho havia dit: no feu previsions que no es poden complir.


Les obres de posada en escena del forn de pega van a pas de bou, això vol dir que en el decurs d’aquest jornada no s’ha pogut finalitzar la seva neteja i restauració, com s'havia anunciat. L’objectiu és deixar-lo que sembli allò que era, no un cúmul de terra i pedres al voltant d’un forat que, per altra banda, podria ser perillós per a algú que caminés sense parar atenció on li van a parar els peus.

Tot i que no es treballa amb un pinzell, com els arqueòlegs, costa retirar el material que sobra, acumulat allà des de fa un bon grapat d’anys. També se li haurà de trobar el forat, vull dir la canalització per on passava el quitrà del pou a l’olla i, coneixent aquesta tropa, encara els vindran ganes de posar-lo en marxa per a comprovar el seu correcte funcionament, com es va fer amb el rellotge de la torre.

Es pot dir que el pou està bastant definit i s’està treballant en els elements accessoris.

I ara un forn de pega

En el decurs de la tardor de l’any passat, en Pere Roca va declarar que havia trobat quelcom que no sabia que era, prop del torrent Mal de Cant Montllor. Les prospeccions posteriors van desvetllar un forn de pega, una peça que pot ser única en el terme de Castellar. Aquell recó de món exhibeix mostres d’haver tingut una gran activitat fabril en el passat, donat que prop d’aquest forn es troben dos més: un de calç i un altre de ceràmica; ara tots abandonats i mostrant les cicatrius que el temps va imprimint en les seves estructures.

Els pegaires no tenien gaire feina per aquestes contrades, al contrari que passava amb els que produïen calç, però se’n troben alguns forns en els que aquest professionals del quitrà desenvolupaven la seva mestressa, a jornal dels propietàries de les masies properes. Els forns de pega coneguts en els entorns de la nostra població són:


Forn de Pega del Marquet de les Roques - Vall d'Horta
Forn de Pega del Dalmau - Vall de Mur
Forn de Pega del Sot de l'Infern – Mura
Forn de Pega del mas Vila de Talamanca
Forn de Pega de Cavall Bernat – Matadepera
Forn de Pega de Can Pobla – Matadepera

Ara ja comptem amb un de conegut dins del terme.

Aquests forns, amb documentació de la seva existència a Catalunya a partir del segle X, s’utilitzaven per a l’obtenció de la pega, element que va mantenir la seva utilitat des de l’edat de bronze fins que, a mitjans del segle XX, va ser substituït pels derivats del petroli.

Tot i que té una estructura bastant simple, de dos cossos: el pou i l’olla, calien els professionals que coneixien el secret de la doble destil·lació: els pegaires.

El pou s’omplia de teies de les soques dels pins pinyers, junt amb ginebres i càdecs, fent entrar en combustió tot el conjunt durant un dia sencer. En el procés, les resines d’aquestes plantes lliscaven cap al fons del pou i entraven a l’olla per un conducte obert, on aquests quitrà era sotmès a una segona combustió per a eliminar els elements volàtils que encara contenia; el que quedava era la pega que es depositava a la pastera per a la seva solidificació, es tallava com un pastís i quedava llesta per a la seva venda.

Els fabricants de botes de vi, d’embarcacions, els sabaters i fins i tot els veterinaris eren els principals clients d’aquesta indústria.

El grup de pedrasequers ha fet una primera intervenció en aquest forn, amb la intenció de deixar-lo presentable per a ser visitat en el decurs de la caminada que tindrà lloc el proper dia 25 del mes corrent, que serà la primera etapa de les que ha de recórrer el terme de Castellar del Vallès, ruta acuradament preparada pel Jaume Torrens, membre destacat del C.E.C.

El primer que cal fer és veure amb què s’estan enfrontant i això comporta fer neteja de l’entorn i, després, començar a treure tot el que el decurs dels anys a anat ficant allà dins. Al pou només hi caben dos obrers i un a l’olla, motiu pel qual allò semblava qualsevol obra pública, en la que es pot veure una quadrilla treballant i un nombre indeterminat de jubilats mirant com treballen aquells, tot i que en aquest cas feien torns.

La feina és feixuga i delicada al mateix temps, ja que s’ha de buidar el contingut sense malmetre les parets de pedra seca que l’envolten. La jornada no ha estat suficient per a concloure la intervenció. S’espera que en el decurs de la propera jornada la peça pugui quedar llesta per a mostrar-la. De moment, una família de salamandres ha quedat allà, comissionada, amb l’encàrrec de mantenir allunyat qualsevol perill en un radi de metre i mig.

Servei d’urgències barracaire

Abans ...

Al whatsapp del telèfon de la centraleta d’urgències barracaires s’havia rebut un missatge avisant d’un accident patit per la barraca número 86, dedicada a la Maria Dolors Cos. El text anava acompanyat d’una imatge en la que es podia observar un trau al costat esquerra de la porta, observada de front, amb un vessament de pedres que posava en perill de col·lapse tota la construcció.

Després

La brigada d’emergències (és tot el grup, però l’expressió dóna la sensació de gran infraestructura) s’ha posat en marxa ‘ipso facto’, en un termini inferior a la setmana de l’avís, amb la intenció de contenir l’hemorràgia lítica i salvar l’abundosa cabellera que té aquesta barraca a la clepsa, que li dóna un aire “punk” molt vistós. El grup de facultatius ha realitzat una sèrie de proves per a determinar el diagnòstic i el tractament a seguir, posant immediatament després mans enguantades a l’obra per a fer una acurada sutura al trau. La barraca es mantindrà en observació, ja que no es descarten futures recaigudes.

A la sala d’operacions ha sigut present la titular de la construcció qui, un cop finalitzada la delicada intervenció, ha manifestat la seva total satisfacció pel resultat obtingut.