Pluges i pous

La jornada del dia 31 de maig va ser d’espontani safareig. Les entusiastes mans dels pedradequers són refractàries a la pedra mullada i la pluja d’idees, que va caure paral·lela a la que ploraven les boires, els va deixondir amb una esponerosa dosi d’il·lusió que, com catúfols, van transportar aquell bé de Déu tot enfilant les seves passes, un darrere l’altre, cap el magatzem on guarden les eines: era una bona hora per a posar ordre i fer neteja, tot espantant les mandroses falenes. Un cop finalitzada la tasca, es va celebrar la litúrgia de l’esmorzar en aquell “sancta sanctorum”, per a finalitzar després la jornada amb un unànime amén.

La jornada que ens ocupa ara, lliure de meteors inoportuns, ha vist com s’alçava la paret de pedra seca que completa la restauració del forn de pega. Addicionalment, l’entorn ha estat alliberat d’elements que puguin menystenir aquella obra i s’ha protegit el perímetre amb una cinta de plàstic lligada a unes varetes de ferro, clavades al terra a mode d’acupuntura sanadora. Resulta evident que les cintes no són de camuflatge i, pot ser, cridaran l’atenció de tots els transeünts que circulin per la pista que frega el forn, vagin carregats d’innocent curiositat o de culpa destructora, ja es veurà. El que sí serà mèrit de les cintes, si aconsegueixen mantenir-se allà, és avisar del risc d’esberlar-se el cap en caure dins d’un d’aquells pous, tot i que el problema més greu seria sortir-ne després.

El forn de pega, a punt per a produir

Els pedrasequers, fent ús de la seva inesgotable capacitat de transformació, han assolit el paper de pegaires amb totes les seves habilitats que, pot ser per ciència infusa, els ha corprès irremeiablement. A l’horitzó s’albira la fi de l’or negre, i això esperona l’ànim dels recalcitrants aixecadors de pedres, que ja pensen en tornar a produir la valuosa pega quan arribi aquell inevitable moment. Per a fer un càlcul de possibles guanys, cal tenir en compte que, “cap el 1970, (el preu de la pega) ja anava a 10 pessetes el quilo si era a l'engròs, i a cinc duros si era a la menuda”, com explica l’historiador Albert Fàbrega en aquest magnífic document.

Les tasques portades a terme en el decurs de la jornada són suficients com per a considerar que has estat profitosa, tant en la quantitat com en la qualitat.

S’ha trobat el forat! Sí, el que feia la descàrrega del forn a la caldera i que encara es trobava farcit de la pega de l’última fornada, fet que ha dificultat la seva recuperació. L’altre forat, el que comunicava la caldera amb el motllo, ha estat fet de nou, tot i que aquest conducte, en producció real, es feia a l’últim moment, quan la pega estava a punt per a emmotllar. Finalment, quant a l’estructura de conductes, s’ha instal·lat un casco de sardines arengades com a motllo, que és com es feia en aquella època; no se sap si la raó era purament industrial o que els pegaires s’esmorzaven les sardines i aprofitaven el casco per a recollir aquella pega que, pot ser, aniria destinada a revestir una barca utilitzada per a pescar més sardines.

S’ha protegit i reforçat el talús on es troba el forn amb una paret de pedra seca. Les parets de l’últim tram del forn, que es tancaven amb pedra seca com dos cons invertits, s’estan consolidant utilitzant pedra i morter, ja que aquestes parets no tenen fonaments i es troben en mal estat.

Aquest diumenge, dia 28, el forn de pega serà visitat en el decurs de la primera etapa de la volta a l’entorn de Castellar, de la mà d’en Jaume Torrens.

El forn està de pega

- És que ja us ho havia dit: no feu previsions que no es poden complir.


Les obres de posada en escena del forn de pega van a pas de bou, això vol dir que en el decurs d’aquest jornada no s’ha pogut finalitzar la seva neteja i restauració, com s'havia anunciat. L’objectiu és deixar-lo que sembli allò que era, no un cúmul de terra i pedres al voltant d’un forat que, per altra banda, podria ser perillós per a algú que caminés sense parar atenció on li van a parar els peus.

Tot i que no es treballa amb un pinzell, com els arqueòlegs, costa retirar el material que sobra, acumulat allà des de fa un bon grapat d’anys. També se li haurà de trobar el forat, vull dir la canalització per on passava el quitrà del pou a l’olla i, coneixent aquesta tropa, encara els vindran ganes de posar-lo en marxa per a comprovar el seu correcte funcionament, com es va fer amb el rellotge de la torre.

Es pot dir que el pou està bastant definit i s’està treballant en els elements accessoris.

I ara un forn de pega

En el decurs de la tardor de l’any passat, en Pere Roca va declarar que havia trobat quelcom que no sabia que era, prop del torrent Mal de Cant Montllor. Les prospeccions posteriors van desvetllar un forn de pega, una peça que pot ser única en el terme de Castellar. Aquell recó de món exhibeix mostres d’haver tingut una gran activitat fabril en el passat, donat que prop d’aquest forn es troben dos més: un de calç i un altre de ceràmica; ara tots abandonats i mostrant les cicatrius que el temps va imprimint en les seves estructures.

Els pegaires no tenien gaire feina per aquestes contrades, al contrari que passava amb els que produïen calç, però se’n troben alguns forns en els que aquest professionals del quitrà desenvolupaven la seva mestressa, a jornal dels propietàries de les masies properes. Els forns de pega coneguts en els entorns de la nostra població són:


Forn de Pega del Marquet de les Roques - Vall d'Horta
Forn de Pega del Dalmau - Vall de Mur
Forn de Pega del Sot de l'Infern – Mura
Forn de Pega del mas Vila de Talamanca
Forn de Pega de Cavall Bernat – Matadepera
Forn de Pega de Can Pobla – Matadepera

Ara ja comptem amb un de conegut dins del terme.

Aquests forns, amb documentació de la seva existència a Catalunya a partir del segle X, s’utilitzaven per a l’obtenció de la pega, element que va mantenir la seva utilitat des de l’edat de bronze fins que, a mitjans del segle XX, va ser substituït pels derivats del petroli.

Tot i que té una estructura bastant simple, de dos cossos: el pou i l’olla, calien els professionals que coneixien el secret de la doble destil·lació: els pegaires.

El pou s’omplia de teies de les soques dels pins pinyers, junt amb ginebres i càdecs, fent entrar en combustió tot el conjunt durant un dia sencer. En el procés, les resines d’aquestes plantes lliscaven cap al fons del pou i entraven a l’olla per un conducte obert, on aquests quitrà era sotmès a una segona combustió per a eliminar els elements volàtils que encara contenia; el que quedava era la pega que es depositava a la pastera per a la seva solidificació, es tallava com un pastís i quedava llesta per a la seva venda.

Els fabricants de botes de vi, d’embarcacions, els sabaters i fins i tot els veterinaris eren els principals clients d’aquesta indústria.

El grup de pedrasequers ha fet una primera intervenció en aquest forn, amb la intenció de deixar-lo presentable per a ser visitat en el decurs de la caminada que tindrà lloc el proper dia 25 del mes corrent, que serà la primera etapa de les que ha de recórrer el terme de Castellar del Vallès, ruta acuradament preparada pel Jaume Torrens, membre destacat del C.E.C.

El primer que cal fer és veure amb què s’estan enfrontant i això comporta fer neteja de l’entorn i, després, començar a treure tot el que el decurs dels anys a anat ficant allà dins. Al pou només hi caben dos obrers i un a l’olla, motiu pel qual allò semblava qualsevol obra pública, en la que es pot veure una quadrilla treballant i un nombre indeterminat de jubilats mirant com treballen aquells, tot i que en aquest cas feien torns.

La feina és feixuga i delicada al mateix temps, ja que s’ha de buidar el contingut sense malmetre les parets de pedra seca que l’envolten. La jornada no ha estat suficient per a concloure la intervenció. S’espera que en el decurs de la propera jornada la peça pugui quedar llesta per a mostrar-la. De moment, una família de salamandres ha quedat allà, comissionada, amb l’encàrrec de mantenir allunyat qualsevol perill en un radi de metre i mig.

Servei d’urgències barracaire

Abans ...

Al whatsapp del telèfon de la centraleta d’urgències barracaires s’havia rebut un missatge avisant d’un accident patit per la barraca número 86, dedicada a la Maria Dolors Cos. El text anava acompanyat d’una imatge en la que es podia observar un trau al costat esquerra de la porta, observada de front, amb un vessament de pedres que posava en perill de col·lapse tota la construcció.

Després

La brigada d’emergències (és tot el grup, però l’expressió dóna la sensació de gran infraestructura) s’ha posat en marxa ‘ipso facto’, en un termini inferior a la setmana de l’avís, amb la intenció de contenir l’hemorràgia lítica i salvar l’abundosa cabellera que té aquesta barraca a la clepsa, que li dóna un aire “punk” molt vistós. El grup de facultatius ha realitzat una sèrie de proves per a determinar el diagnòstic i el tractament a seguir, posant immediatament després mans enguantades a l’obra per a fer una acurada sutura al trau. La barraca es mantindrà en observació, ja que no es descarten futures recaigudes.

A la sala d’operacions ha sigut present la titular de la construcció qui, un cop finalitzada la delicada intervenció, ha manifestat la seva total satisfacció pel resultat obtingut.

Celebració de Sant Jordi

El company barracaire Jordi Guillemot, titular de les construccions de pedra seca de Sant Llorenç Savall, com a celebració pel seu sant, ha tingut la gentilesa de convidar el grup de barracaires de Castellar del Vallès a una vistosa cerimònia divulgativa i de bateig dins del seu territori, plantant lliris a vàries barraques de la seva jurisdicció, de les que han estat anomenats padrins alguns membres del grup visitant. Un cop finalitzada la visita, els ha reunit al voltant d’un abundós esmorzar a Cal Ramon.

Crida l’atenció la pulcritud amb la que estan restaurades les barraques sobre les que ha posat la seva mà el Jordi, mantenint l’estil barracaire de secció quadrangular d’algunes d’elles, en el que es poden diferenciar les parets de la construcció rematades per una pulcra coberta que serveix de sustentació, a mode de petit jardí, dels lliris que hauran de mantenir la terra compactada amb la seva tija subterrània o rizoma.

Gaudint d'un clima immillorable, els participants han fet el recorregut per les diferents barraques gaudint de les explicacions del seu guia. Els padrins han plantat els lliris i els han regat amb l’aigua que portava el Jordi.

Moltes gràcies, company, i felicitacions pel teu sant!

La barraca 142 és complicada

Per la seva arquitectura i per la seva situació, la barraca 142 exigirà dels pedrasequers tota l’experiència acumulada per a deixar-la com es mereix o, si pot ser, millor encara.

La tropa, molt ben dirigida per la voluble improvisació, s’ha dividit en seccions per a escometre tasques diferents, com els processadors Intel d’última generació que són capaços de fer diferents tasques al mateix temps.

De moment s’ha aconseguit desmuntar la part més feble, que té la intenció afegida de no deixar-la que caigui a sobre dels caps pensants mentre rumien. També ha estat iniciada la reconstrucció d’aquest cos de la barraca, el més interior o, teòricament, dedicat a les persones, encara que dubto que sigui en plural, ja que les seves dimensions fan trobar-se a dins sota el risc d’invasió de l’espai íntim.

Una secció treballa en la paret que consolida tota l’estructura, fent de contrafort, arran del camí que frega la barraca. Aquesta paret té una importància fonamental en la construcció, per suportar una càrrega important, eixamplant la planta sobre la que s’assenta tot el pedregam que conforma la bi-barraca.

Un membre ha estat comissionat en la important tasca d’alliberar de soques el camí, en les que inveteradament s’entrebancaven les cames dels aixecadors de pedres. Tasca que combinava amb un company que netejava l’esponerós sotabosc que embolcalla aquella construcció, que amaga el paisatge de vinyes en el que destacava la singular barraca.

Quan els bronzes del Puig de la Creu han dit que era l’hora de plegar, en mirar en rodó s’envaïa l’ànima d’una sensació de poc avenç en la feina, fet incert i condicionat per tot el que encara queda per arranjar en aquell indret perdut, sentiment endinsat en l’ànsia de veure acabada l’obra. Ja ho deia krishnamurti que la felicitat es troba en l’absència de desig.