dimarts, 27 de juny de 2017

Seguint la Revetlla de Sant Joan

Que en el grup s’acumulin dos membres amb el nom de Joan no és una circumstància que hagi estat elaborada, però sí que ha estat el motiu o l’excusa per a la celebració de la seva onomàstica (en la seva accepció d’antroponímia) en un dels feixucs esmorzar pantagruèlics als que se sotmet la tropa de tant en tant, amb molt d’entusiasme; quasi, es podria dir, més que acumulat pedres.

Cal Ramon, de Sant Llorenç Savall, s’ha convertit en el “sancta sanctorum” de la litúrgia commemorativa de les efemèrides corresponents a la deriva lúdica i festiva dels aixecadors de pedra seca, agrupant els de Castellar amb l’autòcton de la població veïna, a la que s’arriba sortejant innumerables ciclistes que transiten per aquella tortuosa carretera com si fos seva, uns fent cas de la normativa i d’altres no. El cronista es pregunta d’on surten tants ciclistes a mig matí, en un dia laborable.

Catorze valents s’han donat cita en aquesta trobada que, d’haver estat un sopar, s’hauria assemblat al darrer de Crist afegint un intrús. La Teresa té la mà trencada en això de convertir l’aigua en vi, ja sigui negre o rosat, i n’ha produït prou com per a sadollar les golafres goles d’una bona part dels competidors en el popular esport de l’aixecament de vidre. Però el vi s’aprofita per a empassar els aliments més sòlids, i allà tenen especial acceptació les botifarres bicolors (en blan i negre) i els peus de porc, tot fet a la brasa; viandes acompanyades d’amanida variada, patates fregides i unes favetes que feien venir al·lucinacions.

Ep! No es mogui ningú
En aquestes ocasions, les converses s’allunyen de les qüestions relatives a la pedra seca i prenen la deriva del que apunta la brúixola de l’actualitat, de la simple curiositat o de la més profunda sapiència relativa a qüestions científiques de una transcendència universal. El vi és el combustible que alimenta la maquinària de pensar, i dóna energia a l’extremitat per la que el cervell intenta comunicar allò que s’instal·la a les seves neurones: la llengua. Fenomen que agafa més embranzida quan s’arriba al torn dels cafès, amb o sense gotes, i xarrups blancs o camuflats amb herbes.

Però, ves per on, a la sortida del centre de culte se n’ha parlat de la barraca 142, a banda del misteri dels ànecs que poblen el riu al seu pas pel poble, tot fent referència a la diversitat d’opinions que es posen de manifest respecte del desenvolupament del projecte. Uns diuen que aquella paret no s’hauria de continuar, que té una base poc sòlida i acabarà caient; d’altres diuen que s’hauria d’haver tirat tota a terra i fer-la de nou. El cas és que, al cap i a la fi, la trobada ha tingut una conclusió profitosa que algú n’hauria de recollir en un document, al que s’hauria d’afegir la imatge que la Teresa n’ha pres del grup, tot posant ordre en el desori.

Gràcies Joan Roura i Joan Avellaneda. Crec que tothom estarà d’acord amb el cronista desitjant-vos que pugueu convidar el grup a moltes celebracions com aquesta, o millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada