El drama del Gorg del Fitó ha arribat a la
seva fi, sense cap ensurt. En aquesta novel·la no hi ha cap assassinat, ni
tampoc la xicota es casa amb l'heroi, simplement surt el rètol de
"Fi" i prou. Ni tan sols hi ha música melodramàtica. El que sí que hi
ha és un alleugeriment de l'esperit dels participants, que ja començaven a
estar una mica tips de tant pelar canya mostrant l'esquena a l'implacable Sol,
que reia com un descosit per sobre dels seus caps.
Tal com havia comentat en algun post anterior,
el grup es tornarà a mullar amb la pedra seca, que és el que toca, i deixarà
les vel·leïtats aventureres de banda. Si més no, fins que se li torni a girar
el cap a algú dels seus membres.
La jornada ha estat de tràmit, simple tràmit
de cloenda d'un projecte bonic que, pot ser, ha superat les possibilitats del
grup. Què més voldrien d'haver deixat allò com una petit recó dels jardins de
Versalles, però no ha estat al seu abast i queden allà les restes d'una batalla
que, si no ha estat guanyada, tampoc s'ha perdut. Deixem-ho en empat. Això sí,
els passavolants que s'aventurin per aquelles contrades, podran caminar amb més
comoditat i veure com raja la Font del Pi, al menys mentre les canyes, els
esbarzers i els arítjols fan el seu procés, abans que tornin a ocupar l'ampli espai
que tenen a la seva disposició.
La propera intervenció del grup serà per a
restaurar una barraca malmesa. D'això tractarà el següent post, encara que, pot
ser, afectat per les vacances del cronista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada