dimarts, 30 de desembre de 2014

La barraca 118 o “d’en Lluís Roig” progressa adequadament

Si s’ha de destacar alguna cosa sobre la jornada d’avui, el cronista no té cap mena de dubta en posar de manifest el fred que ha passat. Ni la contundent energia que produeix fer anar un magalló a tota potència li ha estalviat de passar fred, i més pensant que a casa seva s’estava molt càlid abans d’abandonar-la per a córrer aquestes aventures. El mestre d’obra s’haurà de revisar els protocols d’assignació de tasques i reservar aquestes ubicacions per a l’estiu, que segur s’estarà molt fresquet.

Un pit-roig, encuriosit, s’ha fet un tip de riure de les ocurrències dels aixecadors de pedres, de les seves baralles i els renecs que deixaven anar. Fins i tot a cridat un amic per a compartir l’estona. Tots dos s’estaven per allà, ben a prop, sense por, i només aixecaven el vol si es feia algun moviment brusc, com ara practicar el llançament de xapo o escampar el contingut d’un cabàs a la pila que tocava.

Finalment, després de molt gratar, s’ha intuït on hi era el terra de la construcció, i les tasques de retirar runa han donat pas a la d’apilar-la ordenadament. Abans, però, s’ha produït un petit debat sobre les veritables dimensions de la construcció i per on havia d’anar la línia que marcava els seus límits.
  • -          Què no veus que aquesta paret anava per aquí? – Deia un.
  • -          Que no home, que no, que anava per allà. Això no és paret – Responia un altre.
  • -          Cóm que no? I què són aquestes pedres? – Intervenia un tercer.
  • -          Això ha caigut de dalt, què no ho veus? – I desprès un quart
  • -          ....

I així, que si tomba que si gira, fins que s’ha decidit fer el que porta menys feina, o més, això mai se sap fins que s’acaba l’obra, encara que ja es comença a tenir en compte l’estalvi de pedra. Però, es clar, ja s’havia fet l’hora d’esmorzar i els esforçats pencaires de la pedra s’han distribuït per a procedir a aquella cerimònia amb molta devoció. Avui sí que hauria estat ben rebuda una ampolla de ratafia per tal d’escalfar l’organisme, però, ves per on, ningú ha caigut en el detall.

Pot ser per passar el fred, sensació que s’incrementa en l’inici del procés digestiu, s’ha decidit transportar una pedra de dimensions megalítiques per tal d’assignar-li la tasca de marcar el límit d’una paret i l’entrada del que serà la porta, conformant una mena de cantonada però sense farola. Allò ha consumit una bona part del temps de la tropa, mentre que, els que no cabien al voltant de la pedra per a empènyer-la o tibar de la corda amb la que l’havien lligada, feien altres tasques auxiliars.

Quan feia una bona estona que s’interpretava el paper d’esclau egipci, ha fet acte de presència en Martí Manyelic, un company excursionista que ha decidit confiar en la ciència acumulada del grup per a instal·lar una barraca en els seus dominis. Què n’és d’agosarat!

El cronista s’ha posat molt content quan ha tocat l’hora de plegar, ha fet un parell de fotos de la construcció i ha tocat el dos cap a terres més assolellades. Finalment, el grup ha adreçat les seves passes cap a cal Manyelic, que els hi tenia preparat un vermut de benvinguda. Salut!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada