Preparant el “Tast d’excursionisme”

Una de les activitats amb les que col·labora el Centre Excursionista de Castellar amb la Festa Major de la nostra població és el “Tast d’excursionisme”, amb la que es pretén injectar una mica d’afició a moure’s pel camp a les persones que no ho fan habitualment, tot promovent l’estima per la Natura mentre es manté un físic harmoniós. En aquesta ocasió, la iniciació excursionista tindrà lloc el proper diumenge, 10 de setembre, en un circuit circular que, sortint de la nostra seu, transitarà per la carena de Canyelles, la serra de Pinós, la carena de les Roques d’Aguilar, torrent de can Montllor, coll de Canyelles, l’Alzina Balladora, coll Roig, sender de les Fonts Altes, pedrera Sot de Goleres, era d’en Petasques i passeig Tolrà, tot visitant un forn de calç i un altre de pega prop de can Cadafalch.

Per tal que els participants en l’esmentat tast no s’entrebanquin, i el seu periple sigui del tot complaent per a fer-los venir ganes de repetir, els pedrasequers han dedicar els esforços de la jornada d’avui a arranjar la part del recorregut més feréstega, desbrossant allà on calia, fent unes rústecs graons per a accedir al forn de calç i marcant amb senyal de perill (cinta de la Coca-Cola) la boca dels forns, no sigui que, després de tant de temps sense alimentar-se, s’empassin algun dels curiosos caminants.

Apa! Cap a casa, que la feina ja està feta.

Mantenint el bronzejat

Els pedrasequers, seguint l’exemple dels alts executius de l’IBEX, han fet una pausa en les tasques sota la seva responsabilitat i han gaudit de quinze dies de vacances a l’agost, ni un dia més, ni un dia menys. El Sol els ha beneït amb un bronzejat no massa torrat (no els prenguin pel que no són) i han deixat que una incipient barbeta s’instal·li al seu solcat cutis, com les garlandes de la plaça els dies de festa major, però en blanc i negre. Farts d’aguantar néts que s’enfilen a les seves espatlles i cunyats insuportables que sempre volen tenir raó, tornen a la rutina de la que pretenien fugir amb moltes ganes de retrobament, tot i que alguns encara no havien actualitzat la seva agenda i han falta a la feina el primer dia.

Allà els esperava la barraca 142, delerosa de ser agombolada per les expertes mans dels esportistes de la pedra seca. Els rocs han començat a pujar i tot fa pensar que es podrà tenir llesta abans que s’acabi la Sagrada Família de Barcelona, tot i que no és segur en absolut. La seva dimensió i característiques engoliran molta pedra i molta suor fins que pugui ser inaugurada oficialment, sigui pels restauradors actuals o els seus hereus. Mentre tant, els aixecadors de pedres podran mantenir el bronzejat imprès a la seva epidermis, aconseguit en el decurs del seu ben guanyat repòs estiuenc,

 A les imatges es pot veure l’estat actual de la construcció, destacant el contrast estètic de la vista frontal de l’entrada amb la pila de pedres que s’acumula al contrafort que aguanta l’estructura. No es pot dir que s’hagi avançat molt respecte de la jornada que va marcar l’inici de les vacances, però la tossuda perseverança dels pedrasequers farà que aquest trencaclosques gegantí tingui un reeixit final.

La tasca d’avui i una dada històrica

Lluny d’abaltir-se per la xafogor de l’estiu, els pedrasequers dediquen els seus esforços a escometre les tasques més feixugues, aquelles de més calibre. Filles de l’estiu són també les barraques del collet del Llor i de La Lletrera, construccions que van fer suar de valent els esculturals cossos dels aixecadors de pedres, movent peces megalítiques gràcies al concurs d’aquell combustible comparable al que cuinava molt acuradament en Panoramix: la mistela. La que els ocupa també es troba dins de la categoria de les construccions catedralícies, per les seves dimensions i per la quantitat de pedra que engoleix, embalum que ja es mesura per tones.

Es dóna la circumstància que, la (envejable) memòria d’en Jaume Torrens va posar de manifest que se’n va parlar d’aquesta barraca al butlletí número 231 del C.E.C., publicat el febrer de 1986, en un article escrit pel company Josep Sors, amb el títol “Patrimoni que desapareix”, i il·lustrat amb algunes imatges, com la que es reprodueix en aquest post.

 Els dos últims paràgrafs d’aquest interessant i premonitori escrit deien:

Els excursionistes estimem la terra, no solament les muntanyes. I ens dol veure com es perden coses que, si s’intentés, ben segur que es podrien salvar. És per axó que des d'aquí parlem d'una cosa com són les barraques i tot fent un petit toc d'atenció diem que seria interessant que si hi ha al nostre poble o comarca persones o estaments que en volguessin o poguessin intentar la catalogació o classificació, seria un útil principi per iniciar el que amb el temps podria ser un seriós treball de conservació i fins i tot d'estudi. Una idea utòpica, potser si. Ara, les generacions que ens han de succeir, estem segurs que si ens esforcéssim en deixar-los-hi ben conservades alguna d’aqueles barraques, sabrien que nosaltres hem estat el pont que, entre d'altres de més importants, els permetrà a ells també de contactar espiritualment amb generacions d’avantpassats molt reculades ja en el temps, però que per això, precisament, tindran per a ells un encant i sabor més crescut que no té potser ara per a nosaltres. 

Catalogar o estudiar barraques; quina absurditat, dirà algú. Bé, potser sí, o potser no. Creiem que tot el que es faci per a conservar el patrimoni d'un poble, per humil i senzill que sigui, és fer país. I hem de fer-ne, cadascú al nivell que pugui o li correspongui. L’excursionista, amb el seu constant trepitjar boscos i muntanyes, observa un fet, el medita i el dona a conèixer tot fent-ne una valoració. És el seu nivell de fer país. I si amb axó aconsegueix d'interessar-hi a d'altres que milloraran el que ell ha valorat o ponderat i conscients de que la tasca a fer val la pena i l'emprenen, ell es donarà per plenament satisfet.

Feina i gresca

Arxiu de pedres

El dia de sant Jaume el Major era el més indicat per a fer miracles amb les pedres. L’apòstol en tenia traça en aquestes qüestions, després d’aquell àngel que se li va aparèixer a Lleida per a treure-li l’espina que s’havia clavat al peu, allà on ara s’hi pot trobar la capella del Peu del Romeu (1399); o quan el 2 de gener de l’any 40, quan es trobava pel barri del Tubo de Saragossa prenent una cervesa, se li va aparèixer la Verge Maria sobre un pilar per a dir-li que fotés el camp cap a Palestina. D’aquesta aparició es van produir dos fets importants, a saber: el primer és que al voltant d’aquell pilar es va construir la Basílica del Pilar, on ara es venera aquella imatge anunciadora; per altra banda, l’apòstol, fent cas de l’anunci de l’aparició, s’embarcà cap a Terra Santa i, només posar els peus a terra, el van empresonar i li van separa el cap de la resta del cos per ordre d’Herodes Agripa I. Vet aquí la broma de la Mare de Déu. El que encara no se sap és com es va traslladar aquell cos, amb el cap sota el braç, des d’aquelles llunyanes contrades fins a Santiago de Compostela (mysterium fidei).

Això va bé ...

Les pedres que han arreplegat els pedrasequers no han estat subjecte de cap aparició ni de cap miracle; el seu nas, expert en ensumar-les, les ha localitzat no gaire lluny de l’obra. Han estat classificades per formes i mides, a punt per a ser hissades a la seva ubicació definitiva. A l’hora de pujar-les, l’apòstol també s’ha fet l’orni, i ha estat el que porta el seu nom junt amb la resta de companys els que han aconseguit pujar els murs i els contraforts d’aquesta monumental barraca.

Els esportistes

Abaltits pel pes dels rocs, tot capcinejant, els esportistes de la pedra seca han adreçat les seves passes cap a can Petasques, amb la intenció de deixondir-se libant l’elixir del vermut blanc i negre (amb o sense sifó), interpolat per les xistorres, les escopinyes i les olives farcides que es van congregar en la celebració. A l’hora de pagar, l’apòstol va tornar a mirar cap a una altra banda, tot xiulant, i va ser el seu deixeble qui es va gratar la butxaca, ajudant pel Quim, que es trobaria amb sant Joaquim el dia següent, personatge que, segons el protoevangeli de Jaume (un altre Jaume) va ser el pare de la que li va gastar la broma al Jaume anterior. Tot queda en família. Amén!

Gràcies Jaume, Gracies Quim.

Perseverança

El model

Una de les qualitats que fan que el grup pugui reeixir en els seus reptes és la seva perseverança, aquell mateix tarannà que mostra la laboriosa abelleta construint poc a poc les cel·les dins del seu rusc. Els pedrasequers no s’angoixen pel pas del temps ni per l’esgotament físic, ells van fent poc a poc, a pas de bou que s’hi arriba prou, i veuen com la construcció va prenent forma, encara que es posi de manifest la seva inveterada maledicció: que falti pedra.

El caramell

La barraca ja pot aixoplugar un dels seus patrocinadors en el cos que ha estat finalitzat, coronat per un erecte caramell que espantarà les bruixes en quilòmetres a la rodona. Oi que no n’heu vist pas cap bruixa per aquestes contrades? Això vol dir que els caramells de les barraques funcionen a la perfecció.

Treballant

Ara cal continuar amb el segon cos i, de passada, reforçar els contraforts que els han de mantenir dempeus un parell de segles més, no cal ser ambiciós. Aquesta tasca s’està portant a terme d’una forma molt rigorosa i seguin uns models com el que podeu observar a una de les imatges. Però caldrà que al puig de la Creu trobin pedra suficient com per a abastir la golafreria pedrasquera sens límits del grup, tot sense haver de tocar el castell que corona el seu cim, que patirà un atac d’enveja quan la barraca estigui finalitzada.

Més val traça que força

En Jordi García Salinas (1994) recull en la seva obra “Refranys i frases fetes populars catalanes” el que dóna títol a aquesta crònica. El cronista desconeix si l’autor havia estat en contacte anteriorment amb els hàbils pedrasequers o, simplement, va fer una traducció quasi literal del “Más vale maña que fuerza” castellà. La qüestió principal és que, un cop més, els caps pensants del grup, avalats per títols universitaris dels d’abans, que són els que tenen un valor empíric i envellit en bota de roure, han donat resposta als reptes tècnics que es presenten en el, cada cop més tecnificat, esport d’aixecar pedres d’un lloc per a posar-les en un altre.

A la imatge podreu observar l’enginy que ha estat provat reeixidament en el decurs de la jornada d’avui. Possiblement, en les properes setmanes trobareu les seves rèpliques a les botigues dels xinesos, que són especialistes en copiar tots els aparells d’utilitat comú i a preus més baixos.

Aquest estri és d’unes prestacions immillorables per a desplaçar pedres amb el mínim esforç i funciona en tots dos sentits, és a dir: les puja i les baixa. La seva reversibilitat serveix tant per buidar les barraques de les pedres caigudes al seu interior, quan es comencen les tasques de la seva restauració, com per a pujar-les després a les parets que es van aixecant de nou. Podeu apreciar que el seu funcionament és bastant senzill i només requereix el concurs de dos operaris, un a cada punta de l’aparell; es carrega el carro de pedres o cabassos plens de ripio i s’estira o es deixa anar la corda, en funció de si es vol pujar o baixar el material, fent-lo lliscar sobre els rails de fusta. Es troba en curs la seva certificació tècnica i l’estudi del seu MTBF (Mean Time Between Failure).

A la imatge de l’estat actual de la barraca podreu apreciar una millora, respecte de les imatges anteriors, que prova l’eficàcia aconseguida amb la utilització de l’aparell inventat. El que no queda clar és l’eficiència del sistema, ja que es podria disparar el pressupost inicial de l’obra, tot i que hi ha el recurs de desviar una part de les partides destinades a ratafia.

Mentre un grup feia servir la joguina, un altre ha estat castigat a barallar-se amb els arítjols que encara campen a lloure per aquelles terres, tasca que esdevindrà una nova versió de la condemna de Sísif, i quan arribin a un extrem del camp, veuran que ja han brotat de nou els arítjols tallats al principi. Ara que, amb un bon esmorzar, totes les penes s’esvaeixen, com les bruixes quan s’entrebanquen amb un caramell ben plantat.

Seguint la Revetlla de Sant Joan

Que en el grup s’acumulin dos membres amb el nom de Joan no és una circumstància que hagi estat elaborada, però sí que ha estat el motiu o l’excusa per a la celebració de la seva onomàstica (en la seva accepció d’antroponímia) en un dels feixucs esmorzar pantagruèlics als que se sotmet la tropa de tant en tant, amb molt d’entusiasme; quasi, es podria dir, més que acumulat pedres.

Cal Ramon, de Sant Llorenç Savall, s’ha convertit en el “sancta sanctorum” de la litúrgia commemorativa de les efemèrides corresponents a la deriva lúdica i festiva dels aixecadors de pedra seca, agrupant els de Castellar amb l’autòcton de la població veïna, a la que s’arriba sortejant innumerables ciclistes que transiten per aquella tortuosa carretera com si fos seva, uns fent cas de la normativa i d’altres no. El cronista es pregunta d’on surten tants ciclistes a mig matí, en un dia laborable.

Catorze valents s’han donat cita en aquesta trobada que, d’haver estat un sopar, s’hauria assemblat al darrer de Crist afegint un intrús. La Teresa té la mà trencada en això de convertir l’aigua en vi, ja sigui negre o rosat, i n’ha produït prou com per a sadollar les golafres goles d’una bona part dels competidors en el popular esport de l’aixecament de vidre. Però el vi s’aprofita per a empassar els aliments més sòlids, i allà tenen especial acceptació les botifarres bicolors (en blan i negre) i els peus de porc, tot fet a la brasa; viandes acompanyades d’amanida variada, patates fregides i unes favetes que feien venir al·lucinacions.

Ep! No es mogui ningú

En aquestes ocasions, les converses s’allunyen de les qüestions relatives a la pedra seca i prenen la deriva del que apunta la brúixola de l’actualitat, de la simple curiositat o de la més profunda sapiència relativa a qüestions científiques de una transcendència universal. El vi és el combustible que alimenta la maquinària de pensar, i dóna energia a l’extremitat per la que el cervell intenta comunicar allò que s’instal·la a les seves neurones: la llengua. Fenomen que agafa més embranzida quan s’arriba al torn dels cafès, amb o sense gotes, i xarrups blancs o camuflats amb herbes.

Però, ves per on, a la sortida del centre de culte se n’ha parlat de la barraca 142, a banda del misteri dels ànecs que poblen el riu al seu pas pel poble, tot fent referència a la diversitat d’opinions que es posen de manifest respecte del desenvolupament del projecte. Uns diuen que aquella paret no s’hauria de continuar, que té una base poc sòlida i acabarà caient; d’altres diuen que s’hauria d’haver tirat tota a terra i fer-la de nou. El cas és que, al cap i a la fi, la trobada ha tingut una conclusió profitosa que algú n’hauria de recollir en un document, al que s’hauria d’afegir la imatge que la Teresa n’ha pres del grup, tot posant ordre en el desori.

Gràcies Joan Roura i Joan Avellaneda. Crec que tothom estarà d’acord amb el cronista desitjant-vos que pugueu convidar el grup a moltes celebracions com aquesta, o millor.