Desmuntant abans de tornar a muntar

Les tasques de la jornada han estat portades a terme en funció de les previsions i les improvisacions pròpies de l’ordenada anarquia que governa el grup.

Com s’havia anunciat, el desmuntatge de la barraca ha estat iniciat, combinat amb la neteja de les soques que es troben en l’entorn de la construcció, tasca aquesta última a la que s’arriba després d’uns quant renecs en entrebancar-se la tropa amb les restes de les bardisses que es conservaven per allà escampades.

Els que anaven traient la pedra la passaven al grup d’arxivers, que la classificaven per mides, formes i “perquè sí”, allà on creien que havien d’anar. Aquesta tasca és molt important per raó que, quan es torni a muntar la barraca, s’haurà de fer en sentit invers al desmuntatge. Bé! Això serà més o menys o per aproximació, ja que les pedres no són numerades ni marcades de cap manera i la memòria dels pedrasequers no té suficients gigabytes com per a retenir tanta informació. Al final, com és habitual, faltarà pedra i s’haurà de recol·lectar del que es trobi en el radi més proper de la barraca, ja ho veureu!

Aquesta construcció s’escau molt bé per a la parella a la que ha estat dedicada. El fet de tenir dos cossos permet establir diferents configuracions d’ocupació i, si en algun moment es produeixen discrepàncies en la parella, poden ocupar una estança cadascú fins que les aigües tornin a calmar-se. Per altra banda i en el supòsit de normalitat en la relació conjugal, es pot utilitzar l’estança interior, més càlida, per a la temporada hivernal i l’estança exterior per a suportar més bé la xafogor de l’estiu.

Un repte excepcional

Els treballs que havien escomès fins ara els pedrasequers eren senzills, comparats amb el que han iniciat en la jornada d’avui.

La barraca número 142, dedicada a la parella formada per l’Anna Pallejà i el Josep Maria Torras, té unes característiques que la fan única en els límits del terme on desenvolupen la seva feina els aixecadors de pedres. La seva estructura és de doble cos. Se suposa que la part del fons era per a les persones i la de primer terme per a l’animal que els acompanyava, tot i que les primeres no podien sortir si no ho feia primer la bèstia.

La primera estança estava totalment ensorrada i la segona presentava un cert desplaçament que la posava en perill d’enfonsar-se. Els cervells pensants han arribat a la conclusió que cal desmuntar aquesta última, refer-la i, després, escometre les tasques de tornar a posar dret el primer cos. “Anem per parts”, com deia Jack l’Esbudellador.

L’entorn de la barraca ha estat constituït com a dipòsit de material, on ha estat delimitada una zona en la que s’ordenaran les pedres desmuntades i s’acumularà la terra que surti tant del sostre com de dins de la construcció. Tots aquests tràmits han consumit els temps de la jornada laboral d’avui.

Número 87. Barraca tancada

El virtuosisme dels pedrasequers no té límits, els seus néts estaran contents. Habitualment, les barraques es construeixen ubicant les pedres més gran a la base, sobre la que s’amunteguen aquelles que donen forma a la construcció i l’aixequen cap al cel. En els treballs d’aquesta obra s’ha trencat amb aquest principi, capgirant d’ordre racional que s’ha mantingut en el decurs del temps, i les pedres més voluminoses han estat ubicades al capdamunt de la construcció.

- Escolti! Què està prohibit ser iconoclasta?
- No, home, no. Cadascú pot ser el que vulgui. Faltaria més.

Les feines més feixugues, consistents en baixar l’embalum de pedres extretes de la providencial pedrera, han estat realitzades abans del moment litúrgic de l’esmorzar, seguint una estratègia ben planificada, no fos que els embats de la digestió ablanissin les energies requerides per al titànic esforç. En el decurs de la segona part s’ha consumit el temps en amuntegar la pedra aportada a sobre de la construcció, tancant el forat pel que es colava el cel, dissimular els forats amb macs i pujar la terra que li fa de llit al caramell.

 L’Arnau Real estarà molt content d’apadrinar aquesta meravella lítica, obra que, a banda de la prosaica pedra, recull el lirisme èpic dels inesgotables aixecadors de pedres. Lloats siguin pels segles dels segles.

Observeu, a la imatge corresponent, el tarannà sadoll i un pèl fatxenda que llueixen els responsables d’aquestes obres.

Logística i múscul

Si el pagès que conreava aquesta vinya aixequés el cap, passaria pel costat xiulant i mirant cap a una altra banda, fent l’orni, en veure les pedres megalítiques que traginen els pedrasequers de corbata. Per aquesta causa, alguna de les barraques sota la seva jurisdicció comença a entrar en la categoria de dolmen.


La pedrera que proveeix de material aquesta construcció, està aportant unes peces de grans dimensions que requereixen una logística de transport important, tasca que pot consumir més energia que la de posar el roc al lloc que li pertoca. L’enginy col·lectiu dels pedrasequers els fa inventar estris i recursos per a qualsevol situació que es planteja, habilitat que els situa en avantatge sobre el camperol solitari, que només en disposava d’un cap per a pensar i sense papers que acreditessin formació adequada.

Però aquest enginy col·lectiu també presenta el seus inconvenients, i les seves sinèrgies fan que els pedrasequers siguin capaços de aixecar aquelles grans pedres, per a ubicar-les al damunt de la barraca, aplicant la força bruta col·lectiva en lloc d’instal·lar el providencial ternal. El pagès continuaria passant fent l’orni, no tingueu dubte!

 Ara encara queda un forat per a tapar, que serà en el decurs de la propera jornada, quan els aixecadors de pedres estiguin recuperats de la desfeta, de retuts i neulits com acaben després de cada actuació.

Torna el seny

La irreverència posada de manifest en el decurs de la jornada anterior ha estat corregida: s’ha canviat la llinda de joguina per una de veritat, i quina llinda!

Una de les tasques que comporta la professió de pedrasequer és la de localitzador de pedres adients per a l’obra que s’executa. El bon olfacte, desenvolupat a còpia de la llarga experiència d’ensumar a tort i dret, va posar de manifest una pedrera en un punt del camí cap a coll de Lliri, afortunadament costes amunt de la ubicació de la barraca.

La tropa ben equipada del estris d’extracció i de transport, s’ha desplaçat cap a la pedrera per tal d’arreplegar tot el material possible i baixar-lo a peu d’obra. Entre aquest material cal destacar la ferma llinda que s’ha instal·lat, fent inútil el concurs dels troncs inicialment ubicats allà (pot ser en to de rauxa).

Evolució mans pedrasequer

Seguint les detallades instruccions del procediment que correspon a aquesta situació (encara per redactar), un cop conclosa la tasca d’arreplegar pedra s’ha donat pas a la d’instal·lar-la al seu lloc. En el decurs de la propera jornada serà seguit el mateix procediment, amb la intenció de tancar la barraca de forma definitiva.

Confirmant la teoria d'en Lamarck que diu que la funció crea l'organ, veieu una imatge de l'evolució de les mans d'un pedrasequer actual.

Jugant amb el temps

S’havia dit que aquests pedrasequers combinaven les seves habilitats amuntegant pedres amb la sublim sensibilitat de restaurar la rellotgeria mecànica. La jornada d’avui s’ha destinat a la cerimònia de recuperació, un cop restaurat, del l’antic rellotge que es va instal·lar originalment a la torre de l’església parroquial de Sant Esteve de Castellar, altrament coneguda com “La Catedral del Vallès”. Val a dir que aquesta mecànica no és la que mou actualment les busques que marquen les hores a les esferes de la torre, ja que, cap a l’any 1995, va ser substituïda per la d’un fred rellotge electrònic que és la que marca el ritme del temps actual.

Les tasques que es van sol·licitar inicialment del grup de pedrasequers no estaven relacionades amb aquest rellotge, van ser més prosaiques, com ara: netejar la torre de les cagades de colom acumulades allà durant anys, tractar de recuperar la possibilitat de fer batallar les campanes des de la rectoria i netejar el rellotge junt amb el seu entorn. Un cop fetes les primeres tasques, imprescindibles per a poder-se moure per aquelles escales amunt i avall, es va enllepolir en Francisco Catalán amb el repte de posar en marxa de nou aquell vell rellotge, que dormia i es rovellava des de que va ser substituït per l’electrònic. Un cop reeixit el projecte, ha quedat aquesta peça de museu funcionant amb una extraordinària precisió en un àmbit domèstic, havent-li incorporat en aquell reduït espai una nova esfera i segles campanes: una més petita per a fer sonar els quarts i una segona, un pèl més gran, per a cantar les hores.

Resumint la història d’aquesta màquina de precisió, se sap que fa començar a funcionar a finals del mes d’abril de l’any 1887, i la factura va ser pagada religiosament l’u de maig següent, com així consta en el document del que allà mateix s’exposa una còpia. Per altra banda se sap que el rellotge es va quedar mut, per falta de campanes, entre els anys 1936 i 1940. Després l’Agustí Alsina va anar cada dia a donar-li corda fins l’any 1954 i, no se sap si és que va quedar tip de fer aquella ruta diària, que la màquina va restar parada fins l’any 1958, data en la que l’alcalde Dr. Casas li proposà a en Lluís Bornal i Deu fer-se càrrec del funcionament i del manteniment, que el va portar a fer una important tasca de restauració l’any 1960, tasques que incorporaven portar llum al campanar. En agraïment, l’alcalde va proposar que es fes constar el seu nom a les esferes del rellotge. Cal esmentar en Vicenç Sanchís, que va fer d’ajudant del Lluís durant un parell d’anys. L’any 1966 deixà les tasques relacionades amb el rellotge que, no se sap si d’enyor o per cansament, va patir d’un cert ressentiment el seu funcionament, segons diu la FORJA del 10 de setembre de 1966.


Per tal de fer més lleugera la tasca del seu manteniment, que incorporava la penitència d’anar cada dia a fer pujar els pesos que li donaven energia per a mesurar el temps, l’any 1967 es van muntar tres motors elèctrics que els pujaven de forma automàtica. En Josep Massaguer, de casa Jordi, va tenir una feina més relaxada entre els anys 1979 i 1982, període que va ser cuidador oficial del rellotge.

La FORJA del 19 de setembre de 1985 publica que el rellotger J. Domènech, de Sabadell, va rebre l’encàrrec de recuperar el rellotge, ja que feia temps que no cantava les hores i, per Santa Llúcia, les seves campanes van tornar a sonar anunciant els quarts i les hores, agombolades pel sistema de sonometria electromecànica que es va instal·lar. I així fins a la seva substitució per una lletja caixa de sabates electrònica de la que surten dos eixos, un cap a cadascuna de les esferes que mostren les hores al món.

Quant el rellotge ha tocat les 10 del matí, els pedrasequers menaven les seves passes cap al restaurant on havien de celebrar aquest 130è aniversari, convidats per dos d’ells que també feien anys, i que són encara més sumant els respectius.

Afrontant les dificultats

Una de les fidelitats que s’han de mantenir, expressament identificada al manual del bon barracaire,
és la utilització de la pedra propera per a la construcció de la barraca. El pagès que conreava la vinya no agafava la pedra del veí, normalment feia la barraca amb els rocs que anava traient del seu tros quan llaurava, i això determina el nivell de dificultat per a construir-la. En aquest cas el pagès no va tenir sort i dessota tenia una veta de quars, pedra que es presenta en formes més aviat arrodonides, sense peces allargades que es puguin apilar amb facilitat i anar tancant el sostre de la construcció per aproximació de les llesques.

 - Doncs no! No en trobareu de pedres planes. Ja us ho fareu.

Els pedrasequers tenen recursos per a resoldre qualssevol dificultat que es creui en el seu camí, ja sigui fer una barraca de quars com restaurar el rellotge d’un campanar. Com que el temps no és tampoc un problema per a ells, es posen a la feina i, poc a poc, les pedres van pujant. Però, i quan s’ha de resoldre el problema de la llinda què?

 - Cap problema, si no se’n troba una peça adient, la fem de fusta y tot arreglat.

Pot ser és una bona solució. Al cap i a la fi, aquesta fusta utilitzada mostra una tonalitat semblant a la pedra que la sustenta i es pot camuflar. Val a dir que la transgressió de la norma és provisional mentre no es trobi una pedra adequada, ja sigui en aquest camp o en qualssevol altre, que els pedrasequers no es posen fronteres en les seves prospeccions.

La barraca va quedant com podeu veure a la imatge, lletja com cap altra. L’opinió del cronista és posar de manifest que aquesta construcció és d’estil expressionista abstracte, inspirada en una obra de Pollock, que ho accepta tot i, encara, la declaració li donarà un aire intel·lectual a l’obra.