Restauració exprés de la barraca número 140, o “de la Sílvia”

Les dates per les que transita el calendari no són les més adequades per a dedicar-les al treball, encara que aquest sigui voluntari i no remunerat en calés. L'ambient es troba impregnat d’una flaire de vacacions: menys passavolants pel carrer i la pentinadora amb la botiga tancada. Al punt de trobada, a l'hora habitual, han concorregut quatre pedrasequers amb tres cotxes, fet poc usual però indicatiu de la desbandada que provoca el més d'agost. Segurament aquesta serà la jornada en la que es produirà el comiat per a donar pas al període de descans, o no. Posteriorment s'ha produït la incorporació de dos membres més del grup, arribant a la mitja dotzena.

L'objectiu era finalitzar la restauració de la barraca número 140, superant una certa por a treballar la llicorella, encara que presenta una gran estabilitat en la construcció ja que, posada del dret o del tort, sempre queda bé. El grup ha reeixit en la seva intenció i la barraca ha quedat finalitzada i lluint el seu número al front.

En finalitzar la jornada, s'acorda dedicar la setmana següent a descansar de les activitats manuals o feixugues. Temps de reflexió.

De barraca en barraca ...

La 139

La barraca número 139 ja llueix el seu plomall de lliris, com un titot mascle en la seva dansa per a enllepolir la voluble femella. També ensenya el número que li correspon, gravat a la seva solapa molt primorosament per a identificar-se correctament davant les autoritats competents.

Tot seguit, el grup de pedrasequers ha adreçat les seves passes cap a la barraca número 140. No és que segueixin l'ordre de la numeració, és que aquesta era, suposadament, una que podia trobar-se en una ubicació amb una mica més d'ombra que qualsevol de les altres, fet que ha estat una lamentable pífia ja que, en aquell xaragall ple de matolls no n'hi havia cap que proporciones la protecció que necessita un adult en possessió de les seves capacitats mentals. La tropa s'ha fet un tip de tallar bardisses a tort i dret, fins a aconseguir un perímetre que els permetés treballar al voltant de l'obra amb una certa comoditat. Afortunadament per a la salut dels abnegats aixecadors de pedres seques, l'estat d’aquesta barraca no era massa lamentable i han pogut tapar-la amb una certa celeritat, tot i que arranjar la plaça davant la porta per a poder accedir-hi ha estat la feina més feixuga, conclosa just en el moment que algun dels membres del grup començava a fer olor de socarrimat, sota aquell Sol tan poc sensible a la feblesa de l'ésser humà.

La 140

En el decurs de la propera jornada quedarà poca cosa a fer en la barraca número 140. Es posarà la terra al capdamunt, on seran plantats els corresponents lliris, se li gravarà el número que li pertoca i serà batejada. Tot seguit, la tropa enfilarà el camí cap a la següent construcció a domesticar, que ja està ullada.

La barraca “del Roldora”, quasi a punt

Si algú tenia dubtes sobre la eficiència (màxima eficàcia amb el mínim de recursos) dels pedrasequers, els exemples que es van exposant en aquest bloc li faran veure, de forma totalment diàfana, que està equivocat.

La barraca número 139, o “del Roldora”, ha passat de l'estat lamentable en el que es va trobar a una construcció digna de ser visitada, tot i que l'entorn no ajuda gaire a gaudir el moment en la seva plenitud.

Tot i que la tropa ha estat reduïda a la mínima expressió, degut a les baixes documentades d’una bona part dels aixecadors de pedra, la barraca ha anat pujant de mica en mica, quasi sense renecs ni baralles. Fins i tot, les pedres s'han aliat amb els abnegats obrers, encaixant una darrere l'altra sense gaires complicacions, només les hi faltava pujar elles soles. S'ha de tenir en compte que és la primera barraca refeta pel grup amb pedres de quars i llicorella, motiu que fa trobar-se cofois els seus membres en veure el magnífic resultat, tasca que han finalitzat tot just abans que s'escalfessin massa les eines al sol, moment en el que han sortit esperitats.

La reconstrucció es donarà per finalitzada quan la barraca sigui coronada amb els lliris i li sigui atorgat el número corresponent, gravat a la solapa com una medalla al mèrit barracaire.

Restaurant la barraca número 139

Els avisos de canícula han estat escoltats pel grup que torna a ser pedrasequer. Calia triar una barraca un pèl fresca, que no es trobés sota la directa torradora influència de l’astre rei. Això només es pot aconseguir posant capçades pel mig, de maternals alzines en aquest cas, esquivant les flamarades que plovien del diàfan cel que es pintava en el decurs del matí d’avui. Però, ep!, tot té un límit, i aquest està relacionat directament amb l’obliqüitat de la caiguda del foc: quan es torna vertical, més o menys, cal recollir els trastos i plegar. De fet, el patró és el primer en donar l’ordre i ensinistra el grup en la forma més ràpida de fugir de la paella, tot i que sempre hi ha algun mandrós que s’entesta en posar l’última pedra.

Però no tot es patir l’escalfor del aire. En aquest cas també s’ha pogut gaudir de la seva aromàtica pestilència, efluvis procedents del clavegueram que brolla prop de la ubicació d’aquesta construcció, just sota les últimes cases del carrer de Can Riera a la urbanització del Racó. Aquesta insalubre surgència es troba adobada per la deixalleria que llencen els habitants d’aquelles cases limítrofes, conformant un quadre com els que pinta algun artista modern (no diré el nom que em ve al cap). Realment és lamentable aquesta poca higiene, ja que podria ser un veritable Racó per a passejar i gaudir de la sempre generosa Natura.

En qualsevol cas, els pedrasequers han estat prou hàbils per a distingir les pedres de la brossa, arreplegant llicorella i quars per a restaurar la barraca que portarà el número 139. El nom assignat és “del Roldora”, en honor al lloc on es troba ubicada.

Feina feta

Els pedrallauners han finalitzar la seva tasca a la Font dels Avellaners. Ells s’haurien passat tot l’estiu allà, gaudint de l’aigua fresca que raja i de la maternal ombra que cau de les capçades però, posats a precisar, cal que recuperin la seva vessant de pedrasequers, tot i que serà complicat trobar una barraca a reparar que gaudeixi d’un entorn protegit per l’ombra. Sempre quedarà la solució d’inventar-se una de nova, allà on el Sol tingui barrat el pas, i gastar la suor justa que declara l’esforç físic, sense altres complements addicionals.

Contemplant l’obra acabada, han fet un brindis amb l’aigua que no s’atura, glops de vida que han estat complementats amb unes saludables cireres.

 Ara ja podeu anar a gaudir de l’entorn solitari d’aquell racó del riu, on la remor de l’aigua serveix de fons per al xiuxiueig dels ocells, un espai on fer callar la ment i meditar en saludable introspecció.

La jornada ha estat profitosa, ja que també ha estat alliberat el pas que mena cap a la Font de la Falguera, barrat fins ara per la soca d’un pi que no va aguantar les ventades.

 Infortunadament, el riu està bastant orfe d’aigua. No es detecta corrent descendent i els gorgs que encara en tenen la van perdent de mica en mica, evaporada per la canícula. Peixos, crancs i granotes han emigrat cap a terres més humides.

La Font dels Avellaners ja és operativa

Una de les funcions principals, diria que la principal, d’una font és que ragi aigua pel seu brollador, encara que no surti a la pressió adequada com per a considerar-ho un broll. Doncs aquesta qüestió tècnica ja està resolta a la Font dels Avellaners: l’aigua surt per on s’espera que surti, fet que li atorga la categoria de font. Tot i que l’aigua és transportada per un sistema de canonades interconnectades, amb registres pel mig, l’aigua que surt és de procedència totalment natural i no clorada. Que sigui apta pel consum humà ho certifiquen les diferents absències de complicacions intestinals dels membres del grup, que consumeixen aquella aigua per a apaivagar la set estiuenca que provoca la feixuga feina de llauner, tot i que, afortunadament, l’ombra s’escampa amb profusió per aquelles contrades.

Cal esmentar que el cost de tot el material consumit en la reconstrucció ha estat suportat per la matriu d’aquesta petita agrupació, que és el Centre Excursionista de Castellar, amb l’altruisme i generositat que ha vingut mostrant en el decurs de la seva història, sempre al servei de la població on té la seva residència fiscal, tot i tractant-se d’una entitat totalment privada.

Els membres del grup tenen ben present la figura d’en Pere Cardona, impulsor d’aquestes activitats de recuperació de fonts, camins i construccions de pedra seca del terme municipal, i n’estan segurs que, allà on sigui ara, se sent ben orgullós de com està quedant aquesta obra. Va per tu, company!

Ara falta concloure el procés, que passa per arreplegar pedra (sempre en falta de pedra) i deixar allò ben maco, amagant la part tècnica per a deixar visible la que mostra una cara més natural i agradable. Prop de la Bassa d’en Barceló s’ha identificat una zona que en pot aprovisionar suficient com per a concloure l’obra, en el decurs de la jornada vinent serà transportada amb un carretó i ja només quedarà fer la inauguració oficial.

La Font dels Avellaners va endavant

Es podria dir que als membres del grup els agrada complicar-se l’existència. Del que era la Font dels Avellaners no en quedarà res, allà es veurà una nova font en un lloc diferent i també altres camins d’accés i de trànsit.

Moure una font no és gens fàcil. També s’ha de moure el circuit de l’aigua que ha de rajar perquè una font seca no té gràcia. Els pedrallauners farien un bon ús d’una retroexcavadora, però al C.E.C. no en tenim de pressupost per a poder afrontar una despesa d’aquest calibre. El cas és que se n’haurien estalviat molta feina per a rebaixar el terreny i obrir els nous camins, a banda de retirar la soca d’uns pins caiguts que han hagut de tallar amb la serra mecànica.

Pot ser atreta pel cant musical de la serra, s’ha presentat allà una parella del SEPRONA amb la intenció de demanar els papers (hauran estat enviats pel ministre que confabula?). Com sigui que els membres del grup són uns independentistes i indocumentats, un d’ells a declarat la seva filiació assolin la responsabilitat comunal. Els companys han agafat el compromís de portar-li tabac a la trena. Aquesta nit algun d’ells no dormirà, amb el cor encongit i la por al cos per si són deportats.

Un vistosa eruga, amb aspiracions de meravellosa papallona, ha passat discretament per allà sense intervenir en la qüestió. Preguntada per la seva opinió al respecte, s’ha negat a fer declaracions que podrien ser utilitzades en contra seva. Faltaria més!!