dimarts, 26 de març de 2019

La barraca 113 ja està empolainada

L'abillament d'una barraca és d'acolorida pedra, és de terra fèrtil i és de lliris esponerosos. A la barraca de la Marta només li falta el número 113 esculpit a la solapa per a quedar retratada en la imatge que mostrarà al món.

A la barraca de la Marta també li falta un pagès que empelti, que sulfati, que agomboli els ceps que ja no hi són. El cronista no pot evitar compondre un humil poema amb el que lloar la figura de qui fou el protagonista de tantes rondalles i llegendes.

El rabassaire 

El peu estranger ja el té de vida empeltat 
 i amb les mans nues gratarà la terra, 
dibuixant graons davall una serra 
on reïxi el fruit de la veritat. 

“No em crideu per a fer aquesta guerra, 
vull conrear el pàmpol de la pau 
que capgiri rancúnies per sarau 
en libar el dolç nèctar d'una gerra.” 

Ço canta mentre rosega el pa blau, 
mentre prega per l'humit plor del cel 
quan es declara a la terra fidel, 
terrossos on el seu dur passat rau. 

Dins la barraca conserva un anhel, 
entre els ferros del podall i el falçó, 
de no deturar mai aquesta cançó 
que serà, del cep del seu cor, l'arrel.

..ooOoo..

Cap comentari:

Publica un comentari