Castigats, de cara a la paret

No és gaire freqüent que les parets de pedra seca caiguin, com tampoc n’és freqüent que els pedrasequers facin d’escolanets, però, de tant en tant, alguna paret cau i també els aixecadors de pedres fan d’escolanets a la taverna, aixecant el benaventurat got de vi amb el que combreguen, aquell que perd la càrrega en el seu trànsit d’anada i tornada.

A Can Borrell havia caigut una paret de pedra seca, esllavissada que havia estat provocada per la pluja intensa d’aquest any que fa quasi un mes ha estat enterrat. La mestressa del mas cercava algun paleta que pogués tornar les pedres al seu lloc i, ves per on, va topar amb els pedrasequers que, coneixedor de la predisposició de la titular de la masia a obrir les portes de la casa modernista de la família Olivé a les visites de les entitats locals, van presentar-se voluntaris, de forma totalment altruista salvat que siguin temptats amb un esmorzar de forquilla, per a escometre aquella tasca en la que són especialistes.

La jornada d’avui ha estat dedicada a la metafòrica activitat de posar-se de cara a la paret, acció que, en tornar a ubicar les pedres al seu lloc, servia simultàniament com a penitència per a esporgar els pecats passats i futurs, aquells que els aporten més gaubança en el decurs de la seva alegre vida terrenal. En acabar la feina, la imatge del seu esperit ha quedat tan polida i endreçada com la paret.