La barraca 147 pren forma

La barraca número 147 està inserida dins d'una paret de pedra seca, com un úter que s'endinsa entre les pedres, on es mantenia latent la vida del rabassaire a resguard dels elements extrems. Normalment sortia d’allà amb el cap pel davant, com els nadons, i en contes de plorar feia un renec. 

- Caguntot. Ja he perdut el podall, hòsties! 

Els pedrasequers ja han trobat el terra de la construcció i la forma original de la planta. Les pedres es van apilant i aviat s’escometran les tasques de la formació de la cúpula, element imprescindible en qualsevulla barraca. En aquesta jornada, el grup de restauradors de barraques ha estat delmat per les incidències físiques d'alguns dels seus elements, els quals es troben en període de restauració d'ells mateixos.

 

Finalitzada la 161 i ara a per la 147

No us podeu imaginar l'energia que ha portat els Reis d'Orient a la tropa de pedrasequers. Veieu les imatges de la finalització de la barraca número 161, una abans de plantar els lliris, la següent és una filmació del procés de la jardineria i l'ultima una imatge del resultat. Addicionalment ha estat batejada com la barraca “de Goleres”. 

No us penseu que han consumida allà tota l'energia. Ans al contrari. Això ha estat un escalfament per a després escometre les tasques de restauració de la barraca número 147, altrament coneguda com “d'en Josep Carbó”, que també es troba al puig de la Creu. 

El barracaire filòsof no gastava tanta energia. Ell era més de pensar, de fer treballar les neurones per a complaure les seves ànsies d'abassegar coneixement. De bon matí, quan arribava a la barraca les seves dendrites ja començaven a connectar les cèl·lules del seu cervell tot fent sinapsi, comunicant a l'amígdala les sensacions que li entraven per l'epidermis i, com a resultat, produint emocions. Capia tot agotnant-se i col·locant el puny tancat sota el mentó, a l'estil del pensador de Rodin: “Vet aquí quina flor d'estepa més maca”; “A mi m'agraden les flors maques i si l'arrenco es pansirà”; “Ergo, no l'arrenco”. Aquest era el sil·logisme número 254, encara li faltaven 111.

 

I aquí la barraca "d'en Josep Carbó".

La barraca 161 quasi llesta per a la inauguració

La barraca 161 ja està pràcticament acabada. El forat que bada al cel ha estat tapat, s'ha instal·lat l'erecte caramell, se li ha gravat el número que li correspon i ara la construcció resta a l'espera dels últims retocs que, com ja és conegut, són els que corresponen a la jardineria del sostre. 

El barracaire filòsof, davant la barraca disposava d'un pregon espai per a extasiar-se construint els seus sil·logismes amb la mirada perduda en l'horitzó. Com a expert empíric, pensava: “El sol està aclucant-se al darrere de la línia que separa la llum de la foscor.”, feia una pausa i deia : “Si arriba la foscor no m'hi veuré i, pot ser, ensopegaré de morros.”, i després d'una altra pausa més llarga, a mode de conclusió, resolia : “Ergo ¡Cap a casa que fas tard!”. Aquest entenimentat home, un grapat d'anys més tard va escriure un llibre de 365 pàgines, una per cada dia del any en les quals donava a conèixer al món els seus quotidians pensament filosòfics. Infortunadament per a la posteritat, la publicació de la seva obra es va limitar al rebregat manuscrit que va conservar en el calaix del pa. 

Els nostres pedrasequers han mogut més de 365 pedres, moltes més, i aquestes sí que donaran testimoni de la seva feina davant les noves generacions.

 

Un bar a una barraca

Després de molt pensar-hi, sobre un negoci que podria contribuir a la finançament de les obres de les barraques, el Consell General del Poder Pedrasequer (CGPP en endavant, si torna a sortir) en sessió plenària, ha decidit obrir un bar de tapes a una barraca. El nom adjudicat serà el de “Toca la Teca” i servirà tapes fredes i calentes, que es podran acompanyar amb una acurada selecció de cerveses i vins de la terra (vol dir locals, no del planeta Terra). 

Els mateixos pedrasequers faran de cambrers i cuiners, en torns successius. 

Com podeu observar a les imatges, les obres avancen a bon ritme i ja està encarregat el rètol lluminós que s'ubicarà a la llinda.

 

Locke i Hume a la barraca 161

La porta és una peça molt important a una barraca. Sense la porta no s'hi pot accedir, a l'interior. Aquesta cavitat tan rellevant requereix un tancament per sobre amb la finalitat d’aguantar les pedres que es posaran al damunt. El tancament de la porta de la barraca número 161 ja està fet amb una formosa llinda plana, ara toca continuar amb la cúpula fins a tancar-la. 

Els voltants de la barraca estan bastant ben arranjats i els murs de contenció reparats. La pedra allà abassegada és bastant plana i regular, fet que ha contribuït a una restauració bastant ràpida. 

El cepat barracaire filòsof estaria molt aqueferat en aquestes dates, amb el podall a la mà i consirós per la producció futura: el terra està molt eixarreït fins i tot per a les vinyes. Però es conforta en pensar que ell serà l’epònim d’aquell indret quan, un cop esbucat per l’acció dels meteors, sigui recuperat per les generacions a venir. Més endavant ell sabrà que és empíric, com Locke i Hume, ja que l'origen del seu enteniment es basa en l'experiència adquirida a cops d'arpiot.

 

Pensaments de pedra a la 161

La barraca número 161 es troba en una situació privilegiada. Al seu davant té un espectacular balcó que eixampla una pregona mirada sobre la població. És un indret que convida a seure en soledat i meditar amb la intenció d'apaivagar la misantropia instal·lada en el pensament d'aquells que veuen una determinada realitat.

El cronista no pot evitar deixar la imaginació a lloure i crear un personatge que hauria estat allerat a fruir d'aquell indret ple de gaubança. Un cop finides les tasques demanades per la terra calcigada i estotjats els estris emprats, exorna el seu pensament i, tot fent un glop de vi, s'estira sobre la llitotxa que guarda dins de la cofurna per a extasiar-se ataüllant el paisatge emmarcat entre els muntants de la porta. Abaltit per la remor somorta de l'alcohol i ensopit físicament per la feina feta, cogita sobre l'existència humana i s'adorm ...

Els pedrasequers estaven ben desperts envoltats de la fresca que s'escampa pertot ben d'hora. S'afanyaven en conservar l'escalfor de la carn fent moure pedres d'un lloc a l'altre, escarbotant les tiges de les bardisses, adaptant les formes d'algunes pedres i refent els murs caiguts. No han perdut el temps en hissar cap bandera.

 

La barraca 160 ha estat batejada

Aquesta jornada ha estat molt productiva, tant pel que fa a la feina física com a la confortació de l'ànima.

Com és habitual, els pedrasequers han coincidit a la plaça Calissó a les 8 del matí, horari que respecta el laboral estàndard. La primera tasca del dia era continuar amb la restauració de la barraca número 161, la qual es troba a sobre del Sot d'en Goleres, lloc comunament conegut com “la pedrera”. Aquesta activitat ha tingut dos efectes benèfics per al físic de la plantilla, a saber: per una banda s'ha escalfat el cos, que suportava baixes temperatures a aquella hora tan matinera; per l'altra banda s'ha agafat gana per a una millor gaubança de la segona part de la jornada. 

Els esforçats aixecadors de pedres havien estat convocats a les 10 hores a la barraca número 160. El titular de la mateixa volia fer la inauguració oficial i, posteriorment, convidar el grup a un suculent esmorzar. En l'acte cerimoniós ha estat batejada la construcció amb els noms dels pares del propietari de la finca. Ara la barraca serà coneguda com la “d'en Joan Martí i na Mercèdes Monllor”, la imatge dels quals podeu veure entre les publicades. 

Tot seguit, el grup ha enfilat la pujada cap al refugi del puig de la Creu, en les dependències del qual s'ha portat a terme l'esmorzar en un ambient que ha estat escalfat pel vi dolç i el vi sec que rajava del porrons corresponents, amb uns efectes miraculosos sobre l'ànima que ha acabat molt confortada. Finalment, en Gener Martí ha tingut la gentilesa d'oferir una visita guiada per les dependències del lloc, incloent el saló menjador i la cuina que formen part de les privatives de la família. 

El cronista, en nom del grup, vol agrair la generositat de l'amfitrió.