Els que s'han presentat avui a la feina segurament van fer el servei militar, i saben què és una esquadra: una petita unitat d'infanteria formada per un caporal i cinc soldats. Doncs aquesta combinació (més o menys, no cal precisar) és la que s'ha format avui entre els pedrasequers que han aixecat pedres de la barraca del Xullo.El cronista té la temptació de fer-se l'orni al respecte de la soca d'alzina, i escriure només sobre les poques pedres que han estat canviades de lloc en el decurs d'aquesta jornada, però es referirà a la soca resistent per lloar-la, per cantar l'èpica de la seva resistència, tot i que no té gaire recorregut el seu entestament.
La soca serà eliminada d'allà, però romandran les seves arrels clavades a la terra que l'alimenta i, pot ser, tornarà a rebrotar algun dia. Davant d'aquesta gesta, al cronista li ve al cap el poema titulat “La cançó dels invadits”, de l'Apel·les Mestres, en el que emfatitza un “No passareu!”, tot i que es resigna a l'acceptació de què sí que passaran “però que hi fa?, si queda en peu quelcom més fort: nostra fermesa!”. Un cop sigui eliminada la soca d'alzina, tornaran a brotar des de la seva fermesa? Això serà un problema que hauran de resoldre altra gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada